Tragèdia i recuperació
La devastació causada pels incendis de Califòrnia; i l’èxit de la remodelació i els nous usos del recinte modernista de l’antic hospital de Sant Pau.
SANT Pau és una de les joies modernistes de Barcelona. El recinte hospitalari dissenyat per Lluís Domènech i Montaner rep 300.000 turistes cada any. Com a equipament sanitari és obsolet. Per això es va construir ja entrat el segle XXI una esplèndida ampliació que és la que ara dona el servei mèdic. Però els vells pavellons, lluny d’abandonarse a la seva sort, han estat rehabilitats amb vocació d’excel·lència, mitjançant una operació en què s’han invertit al voltant de vuitanta milions d’euros al llarg dels últims anys.
Des que es va decidir procedir a aquesta restauració, va estar en l’ànim de les institucions responsables del conjunt donar nova vida a Sant Pau, una vegada rellevat en la seva funció com a hospital. El camí triat va ser, probablement, el millor possible: aconseguir la complicitat de diferents organismes internacionals perquè hi instal·lessin les seves seus europees, contribuint a més a sufragar els costos de la reparació. Es tractava de crear una mena de petit barri diplomàtic, no integrat per legacions nacionals, sinó per terminals d’organismes d’ambició global, aprofitant l’atractiu de Barcelona i d’aquest recinte en particular.
La gestació de la segona vida de Sant Pau va requerir el seu temps. Però l’intent s’ha vist coronat per l’èxit. Vuit dels dotze pavellons estan ja rehabilitats, i donen empara a al voltant d’una desena d’entitats, algunes de relacionades amb el medi ambient, d’altres amb la salut, d’altres amb l’educació o amb les noves tecnologies. En dates recents es va comentar amb preocupació la marxa de dues d’elles, per diferents motius. Va semblar llavors que el projecte de Sant Pau entrava en una fase de crisi. Però aquelles dues baixes ja han estat cobertes i els pavellons modernistes mantenen el nivell d’ocupació.
La que podríem denominar fórmula de recuperació Sant Pau ofereix nombrosos avantatges, tant als seus gestors com, sobretot, a la ciutat. Barcelona és una urbs que gaudeix d’un patrimoni arquitectònic molt considerable, que també es caracteritza per una afluència turística extraordinària. Lliurar completament aquest patrimoni a l’ús turístic no sembla la millor opció. És molt més recomanable combinar aquesta funció amb la reutilització dels espais i edificis, sempre que això sigui possible, per dedicar-los a activitats terciàries i, com és el cas, amb un alt nivell de representació. Perquè només així aquest patrimoni arriba a compaginar un ús actiu amb un altre passiu, assegurant alhora uns ingressos que poden semblar encara intangibles i d’altres que ja són perfectament tangibles.