La condició humana

Carles Casajuana escriu: “Tots tenim un ideal de la justícia i de com han de ser els que la serveixen: imparcials, independents, íntegres. Han de ser persones que estiguin més enllà de tot dubte, a les quals ningú els pugui retreure cap fet, vincle o comentari que estigui en desacord amb la tasca que tenen confiada. Però alhora tots sabem que els jutges són humans, que tenen opinions, fílies, fòbies, dies bons i dies dolents, parents, amics, manies i febleses, com tots nosaltres”.

Roy M. Cohn va ser un advocat nord-americà molt conegut per la seva col·laboració amb l’infaust senador McCarthy. Era molt temut i va deixar una dita que resumeix tota una manera de veure el món de la justícia: “A mi no m’interessa saber què diu la llei: el que vull saber és qui és el jutge”.

Amb la riuada d’especulacions dels últims dies sobre les afinitats polítiques dels futurs membres del Consell General del Poder Judicial i sobre els canvis de magistrats al tribunal que jutjarà els líders independentistes, sembla com si aquí tots fóssim com Roy M. Cohn. Suposo que és una conseqüència lògica del paper excessiu que el govern de Mariano Rajoy va concedir a la justícia respecte al litigi català, però potser també és resultat de la poca traça que ha exhibit la cúpula judicial en l’assumpte dels impostos de les hipoteques i de la manera amb què s’està gestionant la renovació del president i els vocals del Consell General del Poder Judicial.

Tots tenim un ideal de la justícia i de com han de ser els que la serveixen: imparcials, independents, íntegres. Han de ser persones que estiguin més enllà de tot dubte, a les quals ningú els pugui retreure cap fet, vincle o comentari que estigui en desacord amb la tasca que tenen confiada. Però alhora tots sabem que els jutges són humans, que tenen opinions, fílies, fòbies, dies bons i dies dolents, parents, amics, manies i febleses, com tots nosaltres. Sabem que el funcionament del seu aparell digestiu, la temperatura exterior i la direcció i intensitat del vent poden influir en les seves decisions. Sabem que, per més que intentin evitar-ho, les pressions, encara que siguin indirectes, els afecten. És inevitable.

Els que encara no som tan cínics com l’advocat nord-americà Roy M. Cohn salvem l’abisme que hi ha entre l’ideal i la realitat confiant en la professionalitat dels jutges i en els mecanismes establerts per la llei per assegurar la seva independència i imparcialitat. Es tracta d’una professió difícil, molt sacrificada, no cal dir-ho. Els jutges han de privar-se de moltes coses que els altres ens podem permetre: no poden militar en partits polítics, han d’estarse d’opinar sobre segons què, han de mesurar molt bé les seves intervencions públiques.

La independència dels jutges és com aquells pergamins que tenim en una vitrina i que, si els traiem massa sovint, se’ns poden desfer a les mans. Com menys s’hagi de discutir i argumentar, millor. Per això, cal que, a més de ser independents, els jutges ho semblin en tot moment i que s’abstinguin d’intervenir en els casos en els quals se’ls pugui acusar de tenir un prejudici o un interès particular. Les formes són crucials, perquè ens ajuden a creure que, quan es posen les togues, els membres de la carrera judicial deixen de ser uns pobres mortals com tots nosaltres i es converteixen en éssers íntegres, imparcials, inassequibles a les pressions de l’entorn.

Amb el vaivé de canvis de criteri sobre el pagament dels impostos de les hipoteques, els magistrats de la Sala Contenciosa Ad- ministrativa van mostrar massa clarament el costat humà, contingent, aleatori, de la justícia i van obrir la porta a tota mena de dubtes i especulacions. Ignoro si la decisió final que van prendre va ser resultat d’alguna pressió, però les sospites són comprensibles.

Potser si els presidents del Suprem i de la Sala haguessin estat elegits per un concurs de mèrits i no per criteris polítics, això no hauria passat. Qui ho sap. Però vet aquí que al cap d’una setmana es va pactar la renovació del Consell General del Poder Judicial, amb els mateixos criteris polítics i anunciant el nom del president del Suprem abans que els dels vocals que l’hauran d’escollir. Suposo que era molt difícil d’evitar: si no hagués estat en aquests termes, el Partit Popular s’hauria negat a una renovació que és ben possible que tingui efectes positius. Però no sé si la llei, en aquest punt, protegeix com cal la independència dels jutges respecte als partits polítics. ¿No seria millor que la meitat dels vocals del Consell fossin elegits directament pels jutges, com suggereix des de fa anys el Consell d’Europa, en comptes de ser designats tots pel Parlament?

El cas és que, entre una cosa i l’altra, el pergamí ha sortit de la vitrina i corre de mà en mà. Mal assumpte. La judicialització del litigi català i el freqüent condicionament de la responsabilitat política en casos de corrupció a les decisions dels tribunals, com si la responsabilitat política i la responsabilitat penal fossin coincidents, estan sotmetent el sistema judicial a una gran tensió. Només falta que episodis com els dels últims dies projectin una ombra de desprestigi sobre tota la professió, avui en vaga per motius laborals, tret que no s’hagi aconseguit evitar a última hora. Els milers de jutges que, en condicions molt dures, amb pocs mitjans, s’escarrassen a fer la seva feina amb rigor, serietat i independència no s’ho mereixen.

La independència dels jutges és com aquells pergamins que tenim en una vitrina i que si els traiem sovint...

¿No seria millor que la meitat dels vocals del Consell General fossin elegits directament pels jutges?