Literatura flamenca
El belga Christophe van Gerrewey, premiat com a un dels millors narradors joves d’Europa, novel·la una singular ruptura amorosa
Christophe van Gerrewey publica a Espanya Al corriente, una exploració de l’amor modern en la qual un jove de Gant es desperta a la casa d’uns amics que se n’han anat de vacances i comença a recordar l’estiu anterior.
Independentment de les idees que cadascú tingui sobre la Unió Europea –molt respectables totes– des del punt de vista literari els dos premis que atorguen les seves institucions solen recaure en obres atractives que, sense aquest suport, passarien més desapercebudes a la resta de països. D’una banda, per afany personal de Jacques Delors, el Parlament Europeu concedeix des de fa dotze anys el guardó al llibre de l’any, que vol ser una mena de Goncourt o Booker europeu i que han guanyat noms com la finlandesa Sofi Oksanen, els espanyols Eduardo Mendoza o Javier Cercas però també altres de no tan coneguts com els alemanys Rolf Bauerdick o Maxim Leo, la francesa Pascale Hugues o els belgues Jean-Pierre Orban o David van Reybrouck. Juntament amb aquest guardó, els llibreters, editors i autors del vell continent, amb el suport de la Comissió Europea, atorguen el premi europeu de literatura, que destaca cada any obres d’una dotzena d’“autors emergents”. Hi trobem el belga Christophe van Gerrewey, de 36 anys.
El flamenc Van Gerrewey va ser distingit fa dos anys per la seva novel·la Al corriente, una exploració de l’amor modern que ara publica Alianza. A la novel·la, un jove de Gant es desperta a la casa d’uns amics que se n’han anat de vacances i comença a recordar l’estiu anterior, quan encara l’estimava una dona. Decideix escriure-li una carta per posar-la al corrent dels últims esdeveniments de la seva vida i evocar aspectes de la seva relació. En un moment donat, ella pren la paraula i exposa totes les faltes del noi, que passa l’estiu saltant de la casa d’uns amics a la d’altres, ocupant-se per encàrrec dels animals domèstics i les plantes.
A l’altre costat de la línia telefònica, Van Gerrewey explica: “la meva primera idea va ser sobretot recuperar la forma epistolar, volia una novel·la escrita per algú a la seva exnòvia sense intenció que ningú no la publiqués”. No hi ha gaires obres escrites en segona persona, no? “L’edat de ferro, de J.M.Coetzee”, esmenta de seguida, ja que té el sud-africà com a referent, amb Javier Marías “pels seus narradors basculants, reflexius, amb aquells monòlegs tragicòmics” o el belga Hugo Claus.
El virtuosisme de l’autor es manifesta en el canvi de narrador, que comença sent un noi i després acaba amb una noia. “La fantasia que ell escriu després és replicada per ella, que s’adreça directament a ell i poc a poc va assumint més veu. Però no hi ha un autèntic diàleg entre tots dos”. Destaca que “ell s’adreça al lector també i s’estableix una analogia entre la relació amorosa i la relació entre escriptor i lector. La imaginació i la creativitat són molt importants per als amants i per als escriptors”.
Algun element autobiogràfic? “Sí, alguna cosa de la meva personalitat en el narrador, i aquesta condició de voyeur, testimoni, com qualsevol lector i com ell, que es fica directament dins de les cases d’altres persones i té accés a elements privats d’altres vides. Hi ha una tensió amb la materialitat, el narrador parla envoltat d’objectes estranys en llocs que no són casa seva”.
El rol dels animals domèstics és un altre dels temes. “Els animals ens permeten expressar coses per analogia amb allò humà en les relacions familiars o de parella. Els utilitzem sovint per comunicar-nos. Ell intenta, d’alguna manera, substituir la seva nòvia pel gat, que es queda allà, ha sobreviscut a la catàstrofe amorosa, hi ha una identificació amb ell, no se n’ha anat, és el seu semblant. En l’amor, de vegades, es dona una regressió a l’estat animal, en l’eròtic o sexual”.
Explica que el noi “té una malaltia, que és el seu propi pensament, la seva pròpia memòria, la seva manera de veure les coses. La seva veu és passiva-agressiva, parla dominant” mentre que la noia “comença sent una mena de quimera a la imaginació d’ell, enigmàtica, amb trets exagerats... fins que hi apareix”.