Adeu a quatre imperis
El final de la Primera Guerra Mundial ara fa cent anys va modificar el mapa d’Europa
El desenllaç de la Primera Guerra Mundial, ara fa cent anys, va sacsejar el mapa d’Europa i el de l’Orient Mitjà, liquidant quatre imperis, tres d’ells en el bàndol perdedor –Alemanya, ÀustriaHongria i l’imperi otomà– i el quart en el bàndol aliat, la Rússia tsarista, enderrocada per la revolució soviètica, els líders de la qual van sortir de la contesa abans que aquesta s’acabés. A part dels milions de morts entre combatents i civils, i de la fam i la destrucció que van deixar exsangüe la major part del continent, els corriments de fronteres van fer sorgir nous països, que aquests dies han commemorat el centenari d’aquelles agitades dates fundacionals.
Dilluns passat, 12 de novembre, Àustria va rememorar el seu naixement com a república, resultat de la caiguda de l’imperi austrohongarès. La república austríaca es va proclamar l’endemà de l’armistici firmat per aliats i alemanys l’11 de novembre del 1918. Aquell mateix dia 11, l’emperador Carles I d’Àustria-Hongria va renunciar al govern –però no al tron–, i va posar fi així a gairebé 650 anys de domini polític de la Casa d’Habsburg sobre Centreeuropa.
El 1914, a l’inici de la Primera Guerra Mundial, convivien en aquell imperi una dotzena de nacionalitats: austríacs, hongaresos, italians, txecs, eslovacs, eslovens, croats, bosnians, montenegrins, serbis, polonesos, ucraïnesos i romanesos. D’allà en van sorgir el 1918 tres repúbliques: Àustria, Hongria i Txecoslovàquia (que el 1993 s’escindiria en la República Txeca i Eslovàquia). Els altres territoris imperials es van unir a Itàlia i Romania; o van formar el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, que poc després es convertiria en el regne de Iugoslàvia; o es van reintegrar a Polònia, que havia perdut la sobirania durant cent anys. El seu territori havia estat controlat pels imperis rus, alemany i austríac. Diumenge 11, 200.000 polonesos van marxar a Varsòvia en el centenari del renaixement com a país.
A Alemanya, forçat per la catàstrofe bèl·lica i en un clima revolucionari, el kàiser Guillem II va abdicar el 9 de novembre, dos dies abans de l’armistici. “Els socialdemòcrates van proclamar la república, i els socialistes en van proclamar una altra; començava la revolució, soldats i obrers van crear juntes populars, hi havia un gran buit de poder”, resumeix l’historiador Bjoern Weigel, que recorda que “els pobles europeus estaven exhaustos per la guerra, i l’exemple de la revolució soviètica es va propagar el 1919, sobretot a Alemanya i Hongria”. En els dos casos el brot revolucionari va ser sufocat amb extrema duresa.
La Gran Guerra va rematar el ja malmès imperi rus, castigat pels desastres al front, les fams i la ira popular davant la sagnia humana –van morir més de dos milions de soldats–, que van abonar el terreny per a la revolució bolxevic del 1917. Després de la forçada abdicació del tsar Nicolau II el març d’aquell any i un breu govern, els bolxevics van prendre el poder i la primera decisió va ser sortir de la guerra.
El març del 1918, Lenin va firmar amb Alemanya i els seus aliats el tractat de Brest-Litovsk (Bielorússia). Aquell tractat va fer perdre a Rússia gran part dels seus territoris occidentals a favor dels imperis centrals, però per poc temps, ja que la definitiva derrota germànica mesos després va fer que els territoris s’independitzessin. Així van néixer Finlàndia, els països bàltics (Estònia, Lituània i Letònia) –que tornarien a quedar sota domini soviètic el 1940–, i es va eixamplar la renascuda Polònia.
L’imperi otomà, que agonitzava des del segle XIX, va rebre l’estocada final amb la Gran Guerra, durant la qual va iniciar el genocidi armeni, en què van morir almenys un milió de persones. La pèrdua de les possessions àrabs després de la derrota va complicar el futur de l’Orient Mitjà, cobejat per britànics i francesos, que ja el 1916 se n’havien repartit en secret les despulles en els acords Sykes-Picot: Líban i Síria per a França, Jordània i l’Iraq per al Regne Unit. El 1917 la declaració britànica de Balfour donant suport per després de la guerra “a una casa nacional jueva a Palestina” va acabar d’irritar els àrabs.
L’actual Turquia naixeria com a república anys després, el 1923, gràcies a Mustafa Kemal Atatürk, que es va enfrontar a països veïns i a França, i va aconseguir enderrocar l’acomodatici sultà, que només volia salvar el seu tron.
Van sorgir Àustria, Hongria, Iugoslàvia i Txecoslovàquia, i van créixer altres països
La pèrdua de les possessions àrabs va trastocar l’escenari de l’Orient Mitjà