L’emir de Kuwait i els autobusos
Soc a la primera fila de seients d’aquest autobús de dos pisos pintat de vermell, com els de Londres o Bagdad, que recorre carrers de Kuwait, la primera ciutat Estat del Golf abans de la floració de Dubai, Abu Dhabi o Qatar. El conserge del meu hotel i un funcionari local em van desaconsellar viatjar amb autobús i es van estranyar del meu desig quan els vaig preguntar quin era el número de la millor ruta per fer un volt per aquesta capital . L’empleat de l’hotel em va lliurar fins i tot una targeta amb el seu número de telèfon mòbil en cas de necessitat. Em va advertir que de vegades el comportament del conductor o l’olor del vehicle podrien ser desagradables.
A la popular plaça de Kibla hi ha profusió d’autobusos de totes les mides i colors, vermells, grocs, verds, blancs. Són diverses les companyies públiques i privades, com City Bus, que travessen barris de la ciutat i assoleixen els suburbis habitats per la majoria de població que als altres principats petrolífers del Golf són estrangers. L’autobús número 12 amb direcció a Salmiya, va atapeït d’indis, bengalins, singalesos, filipins, la mà d’obra bàsica que amb els egipcis i obrers i tècnics d’altres nacionalitats constitueixen el 75% de la població de Kuwait. Pocs kuwaitians utilitzen aquests autobusos que dia i nit recorren la capital de l’Estat de Kuwait, independent des del 1961 i amb el Parlament més antic dels moderns països àrabs. Els passatgers parlen en les seves llengües maternes, abstrets i fatigats, i amb prou feines sento alguna paraula en àrab.
Després de l’ocupació iraquiana de l’estiu del 1991, tots els estrangers van haver de sortir del país abans de l’alliberament de Kuwait per l’exèrcit nord-americà i van tornar després del restabliment de l’autoritat de l’emir, que continua governant l’Estat, el xeic Sabah el Ahmad al Sabah . Els kuwaitians, que continuen rebent els seus generosos subsidis de l’Estat en sanitat, educació, treball, ocupen els càrrecs de l’Administració i estan exempts d’impostos, encara necessiten aquesta nombrosa mà d’obra per mantenir el seu país, ric en petroli i gas. Els seus projectes de reduir el nombre de treballadors estrangers no es van complir. A conseqüència de la guerra de l’Iraq, el Govern kuwaitià va expulsar milers de palestins i iemenites perquè els seus governants s’havien alineat amb el rais Saddam Hussein, i que havien estat des de la independència de Kuwait molt útils en el seu desenvolupament.
La ciutat de Kuwait, amb els seus mercats, com el de Mubarakia, els seus barris residencials de torres amb jardí i gratacel, la zona de les avingudes amb el gran i luxós
mall, els seus suburbis d’obrers estrangers, continua estenent-se. Hi ha nou aeroports i flamants edificis oficials, de ministeris, del Fons Econòmic Àrab, que és com un museu modern de l’art dels països del Machrek i del Magrib. Pel passeig marítim, amb les tres torres símbol del Kuwait de la dècada dels setanta, no hi passen els autobusos.
Al modern edifici veí del Parlament, davant els seus escons ocupats pels diputats impecablement vestits amb les seves blanques dishdashas i els seus kufies, entre els quals destaquen unes dones elegides en les últimes eleccions, el vell emir va presidir el començament de la nova legislatura. Les relacions entre la família regnant i els elegits del poble han estat abruptes. Diverses vegades va ser suspès el Parlament, el 1970, el 1986 i el 2006. L’emir va fer èmfasi en aquest sistema parlamentari de què manquen els altres estats del Golf, va parlar de la seva seguretat i estabilitat, però no va dissimular la corrupció ni les violacions de drets en “cinquanta anys de democràcia”. El seu Govern, que manté relacions molt estretes amb els EUA, conrea un difícil equilibri diplomàtic, mediant en el conflicte entre la poderosa Aràbia Saudita i Qatar, i convivint amb la República Islàmica de l’Iran. A Kuwait és molt viva la cultura del diwan, llocs de reunió i converses, de discussions sobre tot el que és diví i humà. En aquesta ciutat Estat es percep certa nostàlgia dels setanta, quan Kuwait era un centre polític i intel·lectual, la ciutat més cosmopolita del Golf.
A diferència de Dubai o Qatar, aquí els estrangers se senten més a casa seva.
Els immigrants són els únics que fan servir el transport públic a la ciutat Estat de Kuwait L’emir kuwaitià va parlar de “50 anys de democràcia” davant el Parlament, l’únic de la regió del Golf