La Baviera del sud
Sembla que Andalusia s’encamina cap a un lleu reequilibri entre esquerra i centredreta
La pèrdua de la majoria absoluta dels democristians alemanys en les recents eleccions de l’estat de Baviera és la prova definitiva del declivi dels grans partits, després d’un terratrèmol que ha sacsejat el mapa electoral de les democràcies europees. A Andalusia, aquest sisme va començar a perfilar-se fa més de sis anys, quan el PSOE va perdre nou punts de quota electoral autonòmica i va quedar per sota d’un 40% dels vots, una cosa que només havia passat el 1994 com a resultat puntual de la crisi econòmica i els escàndols de corrupció. Tot i això, dos anys després i durant més d’una dècada, el socialisme es va recuperar i es va mantenir entorn d’un 50% del vot.
A les andaluses del 2012, arrossegat pel descrèdit de les polítiques d’ajust de Rodríguez Zapatero i per l’escàndol dels ERO, el PSOE va perdre la condició de primera força i va deixar pel camí un capital electoral que, probablement, ja no tornarà a recuperar mai més. De fet, als comicis del 2015, amb una candidatura renovada i davant un Partit Popular que pagava els seus propis escàndols de corrupció i la seva dura política d’ajust, el PSOE va obtenir poc més d’un 35% dels vots: el pitjor resultat de la seva història. Ara bé, l’escenari havia canviat i molt.
El 2015, el PP va caure 14 punts i van sorgir noves ofertes en l’espai de centredreta (Ciutadans) i d’esquerra (Podem). El que no va canviar va ser la correlació entre esquerra i centredreta. Podem i IU sumaven una mica més que l’Esquerra Unida anguitista del 1994, la qual cosa, amb els vots del PSOE, deixava l’espai d’esquerra en unes magnituds gairebé intactes (per sobre d’un 55%, com el 1996, el 2004 o el 2008).
Al seu torn, i després del moment crític del 2012, quan el PP va atrapar gairebé tot el sufragi del centre a la dreta i va fregar un 41% dels vots, als comicis del 2015 el centredreta –dividit ara entre el PP i Cs– tornava a les dimensions en què l’havia situat Aznar l’any 2000: entorn d’un 38% dels sufragis autonòmics.
El que va ser més significatiu dels comicis de fa tres anys va ser el retrocés electoral de l’espai conjunt de centre (ocupat fins al 2004 per l’andalusisme) i centredreta (que avui componen el PP i Cs), que va quedar més de sis punts per sota dels seus rècords del 2000 i el 2012 (quan va sumar més d’un 45% del sufragi). I el que ara és significatiu és que els sondejos semblen projectar un cert reflux de l’espai conjunt d’esquerres (que pot caure a un 52% del sufragi, com el 2000), encara que sense que el centre i la dreta recuperin el territori que van arribar a ocupar el 2000 o el 2012.
En definitiva, el pas del temps està reequilibrant a Andalusia la correlació entre esquerra i dreta, d’una forma substancial si es compara amb les magnituds fins al 1990 (quan PSOE i IU superaven un 60% dels vots), però molt lentament si el contrast es fa amb els resultats de les últimes dècades. Igual que a Baviera, on el pes electoral de la dreta sociològica continua molt per sobre d’un 50% a pesar del recent daltabaix de la CSU, a Andalusia l’esquerra sociològica retrocedeix molt pausadament davant un centredreta que manté un relat que ensopega amb una realitat social bastant impermeable.
PSOE i Podem amb IU poden caure respecte al 2015, però el sufragi del centre a la dreta amb prou feines avança