La mare de totes les batalles
Les eleccions andaluses arriben en un moment clau del fràgil i inestable equilibri de forces a Espanya. Els quatre grans partits necessiten aconseguir com sigui un suport de vots a Andalusia. Algú en sortirà escaldat.
El Partit Susanista Obrer Espanyol va com un tret a Andalusia. Tan segurs estan de la seva victòria que la gran preocupació que tenen els capitostos de San Telmo (seu de la Junta) és que els seus votants es desmobilitzin davant la segura victòria que els auguren totes les enquestes. El problema, però, és que amb la victòria no n’hi ha prou. Ningú, ni Ciutadans, ni el PP, ni Units Podem no vol pactar amb Susana Díaz i vendran molt car el suport a la presidenta socialista. Ja hi ha fins i tot qui ha començat a especular que s’apliqui a Andalusia l’estratègia de la CUP, consistent a donar suport a la investidura del partit guanyador a canvi que presenti un candidat diferent de l’oficial. No sembla que Díaz actuarà amb la mateixa celeritat amb què Artur Mas va acceptar ser substituït per Carles
Puigdemont. Tot apunta que hi haurà un govern socialista minoritari que tindrà serioses dificultats per navegar en el dia a dia, però tampoc no seria la primera vegada que un partit que s’ha passat tota la campanya renegant d’un pacte l’acaba fent una vegada les urnes estan tancades.
Però el que està clar és que sigui quin sigui el resultat electoral, tindrà conseqüències directes en el futur del mapa polític espanyol. En primer lloc, el Govern del PSOE, que es mou a empentes i rodolons pel seu feble suport parlamentari, necessita una victòria clara per resistir per més temps sense veure’s obligat a avançar les eleccions. La coalició Units Podem comprovarà també si al seu electorat li ha agradat o no la seva estratègia possibilista de fer costat a Pedro Sánchez en comptes de radicalitzar-se en un discurs opositor. I especialment significatiu serà el resultat final que obtinguin PP i Cs, que continuen marcant-se mútuament en el paper de força motriu de l’oposició. Si l’última enquesta del CIS es confirma, Albert Rivera hauria recuperat 13 escons a Pablo Casado i empataria amb ells en segona posició. Un resultat letal per a la nova direcció del PP, que podria entrar en una crisi interna de conseqüències impossibles de predir tal com camina avui d’agitada la vida política espanyola.
Sánchez i el seu equip tenen clar que el seu principal objectiu és resistir. Cada dia tenen una nova tanca per saltar i cada jornada que acaben dormint a la Moncloa es viu com un èxit més. És difícil no treballar a curt termini quan la continuïtat no està garantida més enllà d’uns mesos per la fragilitat de la situació. Però dit això cal valorar que l’equip socialista treu petroli en aquesta situació. Com el recent acord amb el PP per renovar els alts càrrecs del Suprem i del Consell General del Poder Judicial, on Sánchez ha marcat el gol d’aconseguir un acord d’Estat malgrat la seva evident debilitat. Ara que l’objectiu és guanyar bé a Andalusia, l’estratègia de desinflamació a Catalunya ha quedat en un segon pla. No és bo barrejar coses. Per això, Sánchez ha llançat el missatge que no pidolarà el suport dels partits independentistes i que si a aquests només els interessa la reducció de penes dels líders del procés, no presentaran els pressupostos i prorrogaran els de Mariano Rajoy .I s’ha acabat.
El problema per al Govern socialista és que fins i tot per governar a cop de reial decret necessita els independentistes catalans, ja que els números no els surten. Per això, no és descartable que una vegada hagin passat les eleccions andaluses, Sánchez torni a oferir noves ofertes conciliadores a Catalunya per atreure el suport d’ERC i PDECat als seus comptes. Atents al 21-D, quan el Govern central celebra el seu consell de ministres a Barcelona, aniversari de les últimes eleccions catalanes i, ves per on, vigília del sorteig de la Loteria. Però res d’això no té sentit si els socialistes fracassen a les eleccions andaluses. Una clara victòria de Díaz acompanyada per uns mals resultats dels seus rivals de l’oposició donaria encara més ales a l’estratègia socialista d’allargar la legislatura fins a finals del proper any. Sis anys és el període que té Sánchez al cap per desenvolupar la seva obra de govern: dos primers de transició i inestabilitat i quatre de consolidació. Però tot saltarà pels aires si no se supera la prova andalusa.