Partits i clarificació
És causa i conseqüència a la vegada: el procés sobiranista capgira el sistema català de partits i el sistema català de partits –que havia entrat en crisi– contribueix a posar en marxa el procés sobiranista. Sense el progressiu desgast de CiU després de vint-i-tres anys de Jordi Pujol al Govern i sense la caiguda continuada del PSC després de moltes dècades de poder municipal no es pot explicar la mutació d’una part central de l’electorat català, que abraça l’independentisme en un temps rècord. No és casual que els espais electorals més afectats pel terratrèmol que representa el procés siguin els que articulaven formacions també castigades per les patologies pròpies d’un poder massa durador.
El bipartidisme català es va començar a trencar quan ERC va anar creixent com a organització que no volia conformarse fent de satèl·lit de ningú. El XVI congrés d’ERC, celebrat a Lleida el novembre del 1989, va convertir el partit en l’opció de l’independentisme de vocació majoritària. El 4 d’octubre del 2000, Carod-Rovira va oferir un pacte de governabilitat a Pujol, que va respondre a l’oferiment de molt mala manera, la qual cosa confirmava la dependència de CiU dels vots d’un PP amb majoria absoluta a Madrid. Aquell dia va prendre cos la idea del tripartit d’esquerres, que es va concretar tres anys més tard i que s’havia assajat en molts ajuntaments.
L’enyorat politòleg Miquel Caminal ho havia resumit perfectament: “En cada etapa històrica ha existit un partit que ha tingut l’hegemonia del moviment nacional a Catalunya. La Lliga Regionalista, ERC, el PSUC, Convergència, han exercit aquesta funció de pal de paller del catalanisme en diferents períodes d’aquest segle. Tanmateix, no han representat ni representen tota la pluralitat del moviment catalanista”. La nova ERC va veure que el declivi del pujolisme era la seva gran oportunitat. La sobtada conversió de Convergència a l’independentisme, a partir del 2012, va complicar aquests plans, com la pèrdua important de sufragis i escons en els comicis catalans del 2010, que va ser interpretada com un càstig després de dos tripartits.
Les enquestes donen avui a ERC unes bones expectatives de creixement electoral, que els seus dirigents observen amb cautela, perquè altres cops els sondejos els han fallat. En un canvi de papers insòlit, els republicans abanderen ara una revisió possibilista del full de ruta independentista, mentre que el món postconvergent –dividit en diversos sectors– assumeix un discurs més procliu a mantenir intacte el relat de la tardor passada, sense descartar la via unilateral. Les properes eleccions al Parlament ens diran quina sensibilitat té més suports entre els votants independentistes, una cosa sobre la qual les municipals també donaran pistes. Sense aquesta clarificació –indispensable– el projecte independentista continuarà orfe d’estratègia.
El tomb de CDC cap a l’independentisme el 2012 va truncar el pla d’ERC de ser el pal de paller sobiranista