Welcome Barnamad
Podria ser el nom un nou local de copes o d’un festival d’estiu, fins i tot d’un mercat on el fuet i la tripa, la mistela i el chinchón convisquessin amb alegria, però es tracta només d’una temptativa imaginària: el nom d’una utopia que proposa el periodista Miquel Molina al seu llibre d’urgència. Alerta Barcelona (Libros de Vanguardia), seguint la teoria de Greg Clark –autor de Global cities, a short history– sobre les ciutats complementàries en lloc de rivals, com a Rio de Janeiro-São Paulo o Sydney-Melbourne. Ja hi ha hagut diversos intents de bastir ponts, aqüeductes, jumelages –com es deia en florit– entre Madrid i Barcelona, dues urbs cosmopolites i resilients, que han remuntat penúries i lluitat contra la barbàrie. Es diu que l’una és grandiloqüent i l’altra estilitzada; l’altiplà enfront de la Mediterrània; el groc terrós de Velázquez enfrontat al blau poètic de Miró; castissa i afalagadora, l’altra més continguda i seca. “Els madriles” encara resulta una manera altiva de referir-se a la que va ser Villa y Corte, tan monàrquica com republicana.
Al llarg del temps he observat les diferències en la vida quotidiana de les dues ciutats. L’aigua de l’aixeta, la llum del cel, els horaris d’oficines i comerços, l’oferta d’embotits –molta més cacera a Madrid, a més de capó farcit– els papers pintats a les parets de les cases o la taxa d’humitat. Mentre els catalans es deleixen per organitzar pica-piques, passats els Monegres les tapes es prenen a peu dret, fins i tot amb tirants de ratlles, un estil injuriat a Catalunya, on, entre ells, imperen les camises negres i les ulleres de varetes acolorides, mentre elles eviten les grans joies que exhibeixen sense culpa i amb la cabellera ben marcada les senyorones del barri de Salamanca. El caràcter català obliga, en els mails, a acomiadar-se amb un merci oun salut, però a la capital espanyola tot déu que no sigui molt esquerp es petoneja i abraça fins i tot per escrit.
Amb tot, són més nombroses les coincidències que les fractures. Comandades per sengles alcaldesses progres que, es pensava, farien volar estels, creatives com un Tierno Galván o un Maragall, avui madrilenys i barcelonins es ressenten de la brutícia i el caos del trànsit, conjecturen sobre els problemes dels seus centres, repeteixen que els lloguers estan pels núvols, igual que les escoles infantils, i protesten perquè molts accessos públics no són adequats per a cadires de rodes.
Després dels estralls del procés s’ha posat de moda repetir una mateixa cançó: que Barcelona ja no és el que era, en altre temps cosmopolita i avantguardista, la que era admirada per madrilenys i andalusos, i on ara amb prou feines batega la vida cultural perquè la gent viu en tensió, les famílies caminen barallades i els nens amb prou feines balbucegen el castellà. I això és tan demagògic com afirmar que Madrid és una ciutat farcida de facherío, classista, pomposa, i plena d’españolazos.
Mentre els catalans es deleixen per fer pica-piques, passats els Monegres les tapes es prenen a peu dret