El mirall de Lola
No em sorprèn l’èxit del llibre de Lola García. El naufragio (Península) va per la cinquena o la sisena edició i encapçala des de fa setmanes les vendes d’assaig a les principals llibreries. Ha despertat un gran interès entre lectors d’espectre ideològic variat i d’antagònica sensibilitat. Ingredients de l’èxit són la narració de línia clara i elegant, neta de prejudicis; l’estil amè, precís i fluid; i, per descomptat, per les suculentes revelacions de periodista coneixedora dels angles cecs de la política.
García narra, per exemple, una bona colla de trobades secretes entre representants de la Generalitat i de les diverses institucions de l’Estat, Casa Reial inclosa, en les quals s’intentava, infructuosament, fabricar un canal de sortida al conflicte. Una d’aquestes trobades va reunir a Madrid el president Mas amb el president Pérez de los Cobos del Constitucional. Pérez de los Cobos no aconseguia trobar un lloc prou discret per a la trobada i, en comentar-ho amb la seva secretària, aquesta va suggerir la possibilitat d’un convent de monges al qual tenia accés per raons familiars. Els presidents de la Generalitat i del Constitucional es van trobar –comenta la narradora– “envoltats de monges que van saber guardar molt bé el secret”. La trobada, tanmateix, va ser tan cordial com inútil: si Pérez de los Cobos sostenia que l’Estat no permetria el referèndum, Mas contestava que no li quedava cap més sortida.
D’entre les revelacions significatives del llibre, impressionen moltíssim les que corresponen als dies previs i posteriors a la votació de l’1-0. Heus aquí dos exemples del tot desconeguts. El formidable estira-i-arronsa entre el president Puigdemont i el delegat Millo del govern central. I la preparació del discurs del Rei el dia tres de l’octubre (valorat per uns i altres, recordemho, com el toc d’alarma que inaugura la causa general contra l’independentisme). Lola García sosté que aquest discurs va ser idea de Felip VI i no de Rajoy, com tothom va interpretar. De fet, Rajoy s’hi oposava: creia que aquesta intervenció era “l’últim cartutx”. Conscient de la gravetat dels seus mots, sabent que seria impopular a Catalunya, Felip VI va voler dirigir-se als espanyols per restaurar la iniciativa de l’Estat. Amb precisió d’entomòloga, explica Lola García el desassossec que va suscitar a Catalunya, i no només entre els independentistes, la nul·la referència del rei a la violència policial.
El naufragio és un títol equívoc per a aquest llibre. Tot i ser coherent amb el protagonisme d’Artur Mas i les seves metàfores nàutiques, evoca un desastre total i irreversible que no lliga gens amb el to pulcre de l’autora ni tampoc amb el final obert que l’obra presenta. Títol al marge, l’obra és un relat impecable, precís, glacial, d’una successió de fets (molts dels quals desconeguts) que ens han conduït al laberint actual. No és un llibre que pretengui afavorir un determinat biaix. No és un opuscle de trinxera, sinó un intent honest i professional d’oferir al lector materials per a la seva reflexió personal. En aquest sentit, El naufragio és un llibre que tracta el lector com un adult i no com un ruc a qui es vol entabanar.
En alguns moments, Lola García (que té –em consta– un bon bagatge de lectures literàries) descriu els protagonistes de la nostra exaltada escena política com faria un novel·lista de l’escola behaviorista, “aquella en la qual predominen els actes per damunt de les motivacions, que enfoca el relat no des del món interior de les idees i els sentiments, sinó des de l’òptica exterior de les conductes, els objectes i els llocs; que descriu sense interpretar, que mostra sense jutjar” (Vargas Llosa: La orgía perpetua. Flaubert y Madame Bovary; Seix Barral).
En aquest sentit, Lola García reincorpora a la crònica política dues virtuts que el periodisme havia practicat, però que ara són menyspreades per inútils, ja que, segons sembla, no contribueixen a l’impacte mediàtic. Aquestes dues virtuts són: la distància o objectivitat narrativa; i el realisme descriptiu: situacions, converses i escenes són reproduïdes a El naufragio ala manera d’un mirall. Un mirall que pot arribar a ser obscè, ja que és en els retrats de caràcters on la polida asèpsia de la narradora aconsegueix despullar els protagonistes sense necessitat de sotmetre’ls a elogi o escarni.
El llibre de Lola García es llegeix com una novel·la, però no és una novel·la. És sabut que el novel·lista falsifica la realitat per tal de convertir el caos de la vida en ordre. Sostenia André Maurois (i ho va repetir E.M. Foster) que totes les passions, crims o afliccions que apareixen a les novel·les responen a una intenció i a un sentit, ja que en el gènere novel·lístic el caos, la fatalitat i l’atzar no existeixen (excepte en les infumables narracions de Paul Auster). En canvi, la història està dominada pel caos i la fatalitat. De la crònica de Lola García es desprèn que la fatalitat de la nostra història continua. I que el soroll i la fúria passen per damunt dels càlculs humans.
Un llibre que tracta el lector com un adult i no com un ruc a qui es vol entabanar