Eutanàsia i bé comú
El debat sobre l’eutanàsia és també una reflexió sobre la manera com entenem la societat. És un conjunt d’individus que procuren per si mateixos, o són comunitats que han de perseguir béns comuns i ajustar-hi els seus desitjos?
Un argument habitual a favor de l’eutanàsia diu així: “És millor legalitzar-la, que estigui disponible per a qui vulgui usar-la, per si de cas. ¿A més, quin mal fa?”. Aquest tipus de raons només tenen sentit en termes individuals i la seva fi és aconseguir un bé particular: no patir. Aquesta manera de procedir no considera els efectes sobre la societat d’aquestes decisions, ni de com entenem col·lectivament el sentit de la vida i de quin és el seu fi. Es prescindeix en definitiva de tota perspectiva de bé comú, aquell que només podem obtenir com a societat i gaudir com a membres d’ella. No són directament apropiables per ningú però ens aprofiten a cada un, perquè permeten viure millor les nostres vides.
El primer bé comú és –encara– el respecte a la vida amb independència de les condicions en què és viscuda. Aquest respecte, que està lligat a la dignitat, és l’impulsor de grans transformacions. És el subjacent, per exemple, a una sanitat pública de qualitat.
Avui aquesta vida digna ha de ser viscuda sense patiments més enllà del que és suportable, i això és l’assistència mèdica integrada del dolor, i en una fase final l’atenció pal·liativa. En observar així la vida humana fem servir un tensor social que tendeix a igualar-nos en el bé, i a entendre la dignitat com a acte de vida i no de mort. Si la lògica precursora del règim nazi s’hagués acceptat, i l’eutanàsia s’hagués generalitzat des dels anys quaranta, ¿s’imagina com tindríem la medicina del dolor i les cures pal·liatives? Quina seria la nostra visió dels éssers dependents, molt malalts, ancians? Les idees sempre construeixen mentalitats més enllà del seu propòsit inicial.
El rebuig de l’eutanàsia en nom del bé comú posseeix el mateix rerefons moral de reclamar la funció social de la propietat i no només el benefici del titular, la redistribució de renda per afavorir els altres, o les limitacions per impedir la catàstrofe climàtica.
La construcció del bé comú és impossible si no s’assumeix que hi ha valors col·lectius superiors a la preferència individual, i que sent la vida el primer d’aquells, la mort no pot ser la resposta a les seves dificultats.