Bitllets grossos i xavalla

En l’era de les targetes de crèdit i les criptomonedes, les transaccions en efectiu amb bitllets grossos són sinònim de corrupció

Ja tinc una edat, però hi ha moltes coses que no he vist mai. A tots ens passa. D’algunes en som plenament conscients i d’altres no, probablement perquè no sabíem ni que existien. Per exemple, admeto que no he vist mai el famós número pornogràfic que protagonitzava un ruc al Bagdad. Desconec si m’he perdut algun altre número zoofílic executat per un ésser humà amb alguna altra espècie animal. Però si em poso a fer una llista amb totes les coses que no he vist, mai no acabaria. Ahir, davant d’una fotocòpia plastificada en una benzinera, em vaig adonar que no he vist mai cap bitllet de 500 euros. Com a mínim, en directe. No estic gaire segur tampoc d’haverne vist cap de 200, però aquí ja no hi posaria la mà al foc. De 100 sí que n’he tocat algun, però tampoc gaires. Són verds. Des que vam passar a l’euro podria comptar els que he vist amb els dits d’una mà, i encara me’n sobrarien. Fa un parell d’anys el Banc Central Europeu va acordar deixar de fer emissions de bitllets de 500 euros a finals d’aquest 2018. No sé pas si les mitificades impremtes de bitllets encara tenen previst estampar-ne algun en les sis setmanes d’any que ens queden, però la seva desaparició serà molt relativa. D’una banda, perquè per a la gran majoria de la població que no ens dediquem a cap especialitat delictiva, els bitllets de 500 euros han estat sempre desapareguts. Però és que, a més, els que estan en circulació continuaran sent de curs legal. És una desaparició virtual, doncs, que no va enlloc. Els traficants continuaran traficant amb els seus bitllets preferits i la resta de mortals continuarem sense ensumar-los. Quan es va implantar l’euro, algunes benzineres es van afanyar a penjar unes fotocòpies plastificades com la que vaig veure ahir que reproduïen un bitllet de 500 i un de 200 per il·lustrar l’advertència, avui tan innecessària per sabuda, que no acceptaven bitllets grossos.

Avui dia, els dispensadors més habituals de bitllets són els caixers automàtics. Fins ara, la majoria de màquines només podien expedir bitllets de dues menes. En trobaves que optaven per la parella 20-50 i d’altres, menys, per 10-20. Ara cada cop hi ha més caixers que permeten triar entre més varietats de bitllets, però la franja central no s’ha eixamplat gaire. Bitllets de 10, 20 o 50, gairebé sempre. Alguna vegada de 5. Mai de 100, o com a mínim no me n’he trobat mai cap. I, per descomptat, absolutament mai de 200 o 500. De què serveixen, doncs, els bitllets grans? Qui els fa servir? En l’era de les targetes de crèdit i les criptomonedes, les transaccions en efectiu amb bitllets grossos són sinònim de corrupció. Ja han passat uns quants anys des del cas Palau, però l’associació de Fèlix Millet i el seu infidel Montull amb els bitllets grossos encara és vigent. A l’altre extrem de la cadena pecuniària, les monedes de coure (de 1, 2 i fins i tot 5 cèntims) esdevenen veritables nimietats. Encunyar-les és una de les despeses més absurdes de la zona euro.