Sanitat universal: la generositat té costos
Manel del Castillo
Imagini’s que és de vacances a Alemanya, té una indisposició i va a un centre sanitari. Presentant la seva targeta sanitària europea, serà atès de manera gratuïta, beneficiant-se de l’acord que permet als ciutadans de la UE rebre tractament mèdic a qualsevol país membre. Ara bé, aquest servei no serà gratuït per a les arques públiques espanyoles, ja que Alemanya li passarà la factura a Espanya pels serveis prestats.
Fins aquí no hi hauria problema si els sistemes de reembossament entre països funcionessin, però la realitat és que aquest sistema a Espanya fa aigües des de fa anys. Tal com ha assenyalat el Tribunal de Comptes al seu informe número 937 de l’any 2010, una part important dels serveis sanitaris realitzats a Espanya a pacients estrangers no són facturats als seus països d’origen per ineficiències en el model de gestió, i els assumeix el sistema públic de salut.
Vegem alguns números que ens facin entendre la magnitud de la tragèdia. Espanya rep una quota mensual en concepte d’assistència sanitària per tots els estrangers que resideixen legalment al nostre país. El 2009 Espanya va facturar per un total de 103.672 pensionistes, encara que el total de pensionistes estrangers censats era de 231.364. És a dir, Espanya no va facturar el 65,2% dels pensionistes europeus residents al nostre país. Si ens fixem en un país concret, veiem que l’import facturat per Alemanya pels espanyols que van visitar aquell país va ser un 477,2% superior a la facturació emesa per Espanya pels alemanys que van visitar el nostre. A primera vista ja veiem que aquestes xifres no són conformes amb el flux real de ciutadans entre els dos països.
Espanya és receptora neta de turistes i estrangers en un món amb cada vegada més moviments de població. Això fa imprescindible que siguem més rigorosos en els criteris de facturació i de concessió de targetes sanitàries a ciutadans estrangers. Sorprèn que, segons aquest informe del TdC, l’any 2010 residien a Espanya 453.349 persones de la UE titulars de targeta sanitària espanyola perquè teòricament els faltava recursos econòmics, que van generar un cost de 451,5 milions d’euros l’any.
Des que el concepte d’“assistència gratuïta i universal” ha entrat al debat polític es fa cada vegada més difícil una anàlisi racional de la qüestió, imposant-se la interpretació de serveis sanitaris per a tothom, en el sentit literal del terme, i sense un cost associat. Tot i això, la sanitat pública no és gratuïta i genera una despesa que representa aproximadament el 50% dels pressupostos de les comunitats autònomes, que financem entre tots amb els nostres impostos.
Atendre les persones sense recursos és una obligació moral, però fins quan continuarem finançant molts ciutadans europeus que cotitzen al seu país i consumeixen en el nostre? Sembla urgent fer les reformes estructurals necessàries per implementar els drets i obligacions que tenim com a país en virtut dels acords internacionals. Potser aquells recursos addicionals els podríem dedicar a incrementar les retribucions dels nostres professionals per acostar-les a la mitjana europea.