El guionista que no sabia res
WILLIAM GOLDMAN (1931-2018) Escriptor nord-americà
William Goldman va ser un dels guionistes més grans i més ben pagats de Hollywood. Famós no només per les novel·les que va convertir en pel·lícules avui mítiques o pels seus guions originals oscaritzats , sinó pels molts altres guions que es va encarregar d’arreglar de sotamà perquè es convertissin en pel·lícules d’èxit, i també per haver fet una de les disseccions més esclaridores de la indústria del cinema.
Paradoxalment, aquest geni del guió cinematogràfic va fer cèlebre una frase en què resumia tot el coneixement de Hollywood sobre el cinema d’èxit: “Ningú no sap res”. Una afirmació que les productores van acabar admetent com a molt certa: ni l’actor més conegut, ni una gran història, ni el millor director no garanteixen que una pel·lícula triomfi.
Però seguim els seus consells i no avancem esdeveniments. Anem al principi. La primera gran escena ha de ser el 1968. Goldman és un escriptor mediocre de Chicago, amb diverses novel·les publicades però que no acaben de triomfar. Cinc anys abans, un actor conegut, Cliff Robertson, l’havia animat a adaptar alguna novel·la en guió. Goldman, sense tenir ni idea, va fer una feina matussera que va ser rebutjada. Però el segon intent, Harper (1966), el va comprar Paul Newman.
Llavors va decidir escriure una història directament per al cinema. Així va ser com va sortir el fenomen de Dos hombres y un destino(1969). Tot i ser un western, en un moment en el qual el gènere estava en declivi, amb l’aval de Newman, Goldman es va convertir en l’enveja de la indústria. Va aconseguir un rècord històric en vendre el guió per 400.000 dòlars (gairebé l’equivalent a 2,5 milions d’euros d’avui).
Paul Newman i Robert Redford van donar vida als dos bandolers protagonistes, la pel·lícula va ser un gran èxit i va guanyar quatre òscars, inclòs el de Goldman, que d’un dia a l’altre es va convertir en un fenomen.
Tall. Apareixem als anys setanta.
A banda d’escriure pel·lícules mítiques, es va dedicar a arreglar-ne d’altres i a revelar com funciona Hollywood
Goldman triomfa amb l’adaptació de la seva novel·la Marathon Man (1976), adaptant històries d’altres, com la bèl·lica Un pont massa llunyà (1977), i sobretot guionitzant el cas Watergate en Tots els homes del president (1976).
Aquesta última pel·lícula va ser el malson més gran de la seva carrera. Li va fer guanyar el segon Oscar, però anys després deia que preferiria no haver-la fet. La relació amb Robert Redford, que exercia de productor a més de protagonista, va ser tensa i hi va haver tantes reescriptures que es va convertir en una tortura.
També va refer, sense acreditar, el drama carcerari Papillon (1973), amb Dustin Hoffman i Steve McQueen, i va començar a guanyar prestigi com a doctor de guions. Al llarg dels anys en passarien per les seves mans alguns més, com la comèdia de Danny DeVito La guerra dels Rose (1989) o la d’Arnold Schwarzenegger L’últim gran heroi (1993).
Enllacem amb els anys vuitanta. Hollywood estava en crisi i ell va pensar que seria interessant explicar com funcionava allò. El resultat va ser Las aventuras de un guionista en Hollywood (editada aquí per Plot). Així t’assabentaves que tota estrella que es preï va amb un guionista de confiança per retocar la història al seu gust o que grans directors, com William Wyler o Alan J. Pakula, filmaven cent versions de la mateixa pel·lícula per estar segurs de no errar el tret.
Canvi de pla. Al final de la dècada, va donar al director Rob Reiner dos guions rodons: la versió cinematogràfica de la seva novel·la més estimada, La princesa promesa (1987), i una de les millors adaptacions d’una novel·la de Stephen King, Misery (1990). Després d’algun sonor fracàs, com ara Chaplin (1992), o de col·laborar amb Clint Eastwood, Poder absolut (1997), la seva producció es va anar espaiant.
Divendres passat, un càncer de còlon complicat amb una pneumònia va posar fi a la seva història, que no a la fama. “Ha mort un dels grans guionistes que ha donat el cinema”, tuitejava el director Juan Antonio Bayona, mentre les xarxes s’omplien amb una frase: “Em dic Iñigo Montoya. Tu vas matar el meu pare. Prepara’t per morir”. Amb un fons negre. Fi.