Passejada pel Prado

Avui comencen els fastos –quina paraula!– de celebració dels dos-cents anys que compleix el Museu del Prado i em resulta indefugible parlar-vos d’aquest museu, més pinacoteca que cap altra cosa (encara que la seva col·lecció d’escultura també sigui molt rellevant), perquè des d’una primera visita infantil fins al dia d’avui, més d’una i més d’un centenar de vegades he encaminat els meus passos ociosos mentre era a Madrid cap al museu del Prado. És veritat que abans era més fàcil, quan n’hi havia prou amb l’exhibició del DNI per entrar de franc i immediatament al museu, però tampoc ara no és gaire difícil, malgrat el turisme de masses, perquè fer-se de l’associació d’Amics del museu no és gaire onerós i continua permetent l’entrada sense més pagaments ni requisits que la quota anual. Però comentaris mercantils al marge, el que el Prado ofereix al visitant és inesgotable en si mateix.

Més enllà de l’edifici de Villanueva –que, per cert, havia de ser Gabinet de Ciències Naturals en el seu origen– o de les seves ampliacions, incloent-hi la de Rafael Moneo, que ha estat sens dubte la més radical i significativa, el museu són els seus quadres, les seves col·leccions reunides. I poder gaudir d’una estona de temps propi remirant i revisitant algun quadre estimat o apreciant-ne un altre que fins aleshores no ens havia semblat rellevant, és un luxe i un d’aquests plaers que justifiquen l’existència. És difícil no sentir una certa enveja dels madrilenys, que poden anar del Prado al Reina Sofia i que gaudeixen d’alguns altres museus i pinacoteques més i ben a prop. És cert que, entre Goya i la pintura diguem-ne contemporània continua existint el vell debat de què cal fer amb la pintura del XIX i on ubicar-la, si mereixeria un museu propi o no... Però tampoc això no és el més important, tot i ser-ho molt. El que realment importa és Velázquez i Goya i la pintura no només espanyola, sinó italiana i flamenca.

El Prado és, en aquest sentit, l’herència de les col·leccions reials, tant dels monarques de la casa d’Àustria com els de la casa de Borbó. I una bona part dels reis d’Espanya van ser col·leccionistes notables i no gaire xovinistes. Fernando Checa ha escrit que les col·leccions del Prado es deuen a una qüestió de gust, com el de Felip II per Ticià o el de Felip IV per Velázquez. Té raó. I bona part de la visió d’uns reis carques i sempre pendents de la seva fe i d’estar de bones amb Déu s’esvaeix davant la dimensió del seu gust i curiositat, que a diferència d’altres monarquies, no va tenir en l’exaltació de la pròpia història i grandesa la seva raó de ser principal. És per això que el Prado és, tot i ser tan nostre, un museu universal, una casa de la pintura que també va créixer amb les desamortitzacions de béns eclesiàstics.

Ara que uns quants Velázquez del Prado han recalat en préstec al Caixaforum de Barcelona és un bon moment per celebrar que la cultura i les seves institucions s’uneixen en la diversitat. Encara que hi hagi qui no vulgui veure-ho ni en pintura.

Bona part dels reis d’Espanya van ser col·leccionistes notables i no gaire xovinistes