Un conte trist i expressionista

The animals and children took to the streets Escriptura i direcció: Suzanne Andrade Lloc i data: ElCanal. Temporada Alta (11/XI/2018)

Fa cent anys les arts es van conjurar per posar-se al capdavant d’una societat delmada per la Gran Guerra. La cultura va voler abanderar el nou començament. Una generació d’agitadors que van trobar en la República de Weimar, el París d’entreguerres i la Unió Soviètica de la Nova Política Econòmica un espai de llibertat per trencar amb la tradició. Fins que va passar el període de gràcia i el terror es va imposar de nou.

Aquest és l’entorn estètic i ètic triat pel 1927, companyia britànica fundada el 2005 que concep el teatre com un conte animat pels mestres d’aquella època. El millor referent per dibuixar –literalment– meravelloses realitats distòpiques, com una ciutat que pacifica els seus barris lumpen (niu de delinqüents, asocials i revolucionaris) amb llaminadures-SOMA. The animals and children took to the streets projecta l’amenaçadora candidesa d’un conte de Roald Dahl, l’idil·li sense final feliç d’una pel·lícula de Harold Lloyd, l’absurd burocràtic d’una novel·la de Kafka i la sordidesa d’un relat de Dickens i el seu revers grotesc filmat pels Monty Python. A més, la seva aparent simplicitat (tres pantalles) remet a la intimitat aspra d’un cabaret literari berlinès. Atmosfera subratllada per la música en viu d’un solitari i desafinat piano de paret mig amagat.

Tots els personatges adults són expressionistes cares blanques interpretats per només tres actrius. Rostres atrapats amb precisió suïssa pels close-up pioners de Griffith. Els nens són ombres animades, hordes frenètiques que recorren les pantalles com les paneroles que passegen per les parets marrons dels antres on viuen els protagonistes d’aquest muntatge. Només la líder d’una de les bandes infantils s’escapa de les dues dimensions de la pantalla. L’única que creu que es pot subvertir la realitat, escapar de la misèria heretada –qui neix en el pantà, mor en el pantà– i trencar el cordó sanitari aixecat pels rics. El primer pas de la seva revolució de nens pirata és envair el parc de la ciutat, dibuixat per Paul Barrit com un quadre de Seurat.

Un espectacle que enlluerna visualment mentre destil·la sense embuts crítica social i política. L’estètica radical pot ser nostàlgica, però la denúncia és contemporània, com aquest skyline que rep l’espectador i que s’assembla tant al Londres actual lliurat als diners fàcils i al poder dels edificis corporatius. Un bonic conte sense esperança buscat i reivindicat.