Com suportar un diumenge plujós a Irlanda
Coses que es poden fer un diumenge plujós a l’hora de la migdiada: veure un AnglaterraCroàcia, no pas perquè ens interessi un amistós disfressat de competitiu sinó perquè del resultat en depèn la classificació d’Espanya, que a la nit juga un amistós de debò contra Bòsnia-Herzegovina. Cal cultivar un patriotisme mineral per entendre les noves competicions, fins i tot aquesta UEFA Nation League, que avui sembla un nyap experimental però que, quan arribi el playoff, potser ens haurà abduït com a addictes a qualsevol droga futbolística.
Deu ser per això que al final ens enganxem a l’esplendor escènic de Wembley i al fet que totes les alternatives outdoor impliquen paraigua (el responsable és Fabian Mohedano, tan obsedit a situar-nos en una zona horària europea que el karma ens ha castigat amb una pluviometria irlandesa). Ni tan sols podem patir per Rakitic perquè ja es va lesionar contra Espanya. Al final, el futbol s’imposa i, com que l’alternativa és veure motociclistes a punt de matar-se en un circuit inundat, et deixes seduir pels moviments de Sterling i Rashford, tan ciclotímics com un partit que es juga a batzegades i que acabarà malament per la interposada Espanya.
Posats a explicar-ho tot, al matí he anat al cinema per veure el documental Take the ball, pass the ball. Dura gairebé dues hores i s’afegeix al corpus documental sobre Guardiola i la seva obra. Des de reculls de frases a biografies i anàlisis minucioses de l’etapa alemanya o anglesa passant per documentals invertebradament rigorosos sobre el Mètode Guardiola com a lleial apòstol de Cruyff a la Terra. Els testimonis desfilen i són especialment agraïts els de Víctor Valdés i Thierry Henry, que interpreta molt millor el barcelonisme passats els anys que quan els va viure en present. Henry explica que en aquells temps, el que més el va impressionar de Guardiola és que quan proposava una tàctica, si els jugadors li feien cas, funcionava. Aquest grau d’incredulitat amb els entrenadors hauria de fer-nos reflexionar sobre el present. Henry completa el seu testimoni amb una veritat que no sempre percebem: hi havia partits que, quan s’acabaven, els jugadors miraven el rellotge perquè se’ls havien fet curts.
Els testimonis contribueixen a la nostàlgia acrítica i postmoderna que estem construint al voltant d’aquell equip. Però s’agraeix recuperar idees que, explicades per Puyol, Valdés (o fins i tot pel discrepant Eto’o) tenen textura de llegenda. L’únic que m’ha preocupat del documental és la part dedicada a preparar, com a hipòtesi gairebé corporativa, el relleu a la banqueta per a Xavi. Al documental Xavi s’explica amb la mateixa claredat amb què jugava i demostra entendre l’algoritme
Al documental Xavi s’explica amb la mateixa claredat i lucidesa amb què jugava
culer més bé que ningú. Però la manera com el documental planteja el sil·logisme de la successió és tan perillosa com establir, sense tenir en compte la seqüència de factors temps/ atzar/rendiment, que Arthur és el nou Xavi. Precisament l’encant transgressor de l’aposta de Guardiola entrenador no s’hauria produït sense la grandesa humana i futbolística del seu predecessor (Rijkaard) i, sobretot, sense l’audàcia temerària de Joan Laporta i Johan Cruyff. Si convertim Xavi en una aposta excessivament prematura, no li estarem fent cap favor ni a Xavi ni al Barça i matarem el factor sorpresa i l’efervescència de la il·lusió circumstancial, ingredients indispensables per comprendre els millors anys de la nostra (ara definitivament plujosa) vida.