El cacic de la Libertadores
El 1962 el Barça va fitxar el prometedor Luis Cubilla, però només va jugar 25 partits en dos anys
La Copa Libertadores de América va néixer el 1960 per proclamar un campió capaç d’enfrontar-se amb el vencedor de la Copa d’Europa. Set equips van disputar el primer trofeu, representants de l’Argentina (San Lorenzo), el Brasil (Bahia), l’Uruguai (Peñarol), Bolívia (Jorge Wilstermann), Xile (Universidad), Colòmbia (Millonarios) i el Paraguai (Olimpia). Va ser un torneig dur, amb set expulsats només entre les semifinals i la final, i es va resoldre en l’últim sospir de l’últim partit, quan l’uruguaià Luis Cubilla (Peñarol) va anotar l’empat a un al camp de l’Olimpia. En l’anada, a Montevideo, s’havien imposat els uruguaians (1-0) i l’empat a Asunción, el 19 de juny del 1960, va suposar el títol.
“Seràs etern com el temps i floriràs cada primavera”, diu l’himne del Peñarol, que va repetir títol el 1961, aquest cop superant el Palmeiras brasiler a la final, i de nou amb el seu extrem dret Cubilla, de driblatge insaciable, com un dels elements destacats.
Uns mesos més tard, el 20 de febrer del 1962, el president blaugrana Enric Llaudet va convocar la premsa de manera urgent. Al seu costat, Luis Cubilla, flamant fitxatge del Barça, 21 anys i unes ganes enormes de triomfar a Europa. Però la història no va ser la que s’anunciava aquell dia.
“Era bo, sí que era bo...”, comenta Josep Maria Fusté, el fil conductor d’aquells anys grisos. Un Barça lligat de mans pels èxits incessants del Madrid i per l’absència de liquiditat. Pagar les obres del Camp Nou i vendre Les Corts eren prioritaris. Fitxar... amb comptagotes. I baratet. “Era molt hàbil amb la pilota i a camp contrari no s’amagava pas... aquests tan hàbils solen amagar-se, però ell no”, explica el futbolista de Linyola.
En temps de penúries econòmiques tota estratègia era vàlida i Cubilla, doble campió de la Libertadores i guanyador de la Intercontinental del 1961, va costar... no res. Els seus drets els havia adquirit un industrial milanès amic d’en Llaudet i el va cedir al Barça a canvi d’una sèrie d’amistosos a Itàlia, sis en dos anys. O, si més no, així es va dir. I amb cert misteri. El jugador va firmar el seu traspàs a Europa sense saber exactament on acabaria jugant.
Cubilla va passar dos anys a Barcelona. I va fracassar. Tot just 25 partits oficials i quatre gols. Ben aviat es va guanyar fama de regatejador insaciable i un pèl torracollons. En un Barcelona que devorava entrenadors, ningú no va saber entendre el seu estil peculiar. “Té les característiques dels grans asos del futbol uruguaià: fortalesa, esperit de lluita i honradesa en l’esforç”, es va dir a la seva arribada. A la banqueta hi havia en Kubala, que acabava de rellevar Lluís Miró i al seu torn seria substituït per Josep Gonzalvo i aquest per César Rodríguez. Ídols del passat que no van entendre Cubilla.
De caràcter irascible, no entenia la seva suplència i a finals del 1963, fart de banqueta, es va saltar un amistós fixat per al dia de Nadal. “No m’he presentat al partit perquè vaig estar celebrant la Nit de Nadal”, va justificar. El van multar. I poc temps després, el febrer del 1964, el Barça el va vendre al River Plate.
Lluny de Barcelona, la carrera de Cubilla va ressorgir. Va triomfar a tot arreu. Al River i sobretot al Nacional de Montevideo, amb el qual va tornar a guanyar la Libertadores i la Intercontinental. Va ser elegit l’onzè millor futbolista sud-americà del segle XX, per davant de Tostão, Francescoli i Kempes, entre molts altres, en una llista que encapçalaven Pelé, Maradona i Di Stéfano. I va tenir una extensa carrera d’èxit com a entrenador. A l’Argentina, a l’Uruguai, al Paraguai... fins i tot a l’Equador, on va dirigir el Barcelona de Guayaquil. Des de la banqueta va conquerir igualment els dos títols principals. Però sempre va tenir un caràcter difícil. El 1985 fins i tot el van empresonar per agredir un àrbitre, a qui va trencar el nas.
Com a jugador va estar en tres Mundials: 1962, 1970 i 1974. Es va perdre el del 66 perquè l’Uruguai no va voler expatriats i ell jugava llavors al River Plate. El 1970 l’Uruguai va arribar a les semifinals, però tot i així va ser criticat i Cubilla, sempre polèmic, va anunciar que ja només concediria entrevistes cobrant. I va posar la seva tarifa: 15.000 pesos per a la premsa, 25.000 per a la televisió. El Diario, de Montevideo, va passar per taquilla i en aquella famosa entrevista Cubilla va explicar la seva versió del fracàs barceloní: “Jo vaig néixer a Paysandú i vaig ser pobre, molt pobre, però com tota la meva família
UN CRAC DE 21 ANYS Va arribar del Peñarol com a doble campió de la Libertadores i guanyador de la Intercontinental
UN EXTREM DE DRIBLATGE FÀCIL Després del Barça va continuar la seva carrera d’èxit a l’Argentina i l’Uruguai i va jugar tres Mundials
molt orgullós. Després de la pobresa que vaig haver de suportar, a Barcelona em vaig trobar de sobte en un lloc totalment diferent i no vaig saber com afrontar-ho”.
En aquella mateixa entrevista va reconèixer la duresa del seu caràcter: “Sé que semblo antipàtic. Soc molt auster i tinc pocs, molt pocs amics”, va declarar. Però l’entrevistador el que volia, fonamentalment, era que li parlés del Mundial del 1970.
– “Si no vam ser campions va ser per raons que no venen al cas”, va dir Cubilla. – Quines? – Això... l’hi diré en una altra entrevista. – No, això sí que no! Que ens costa 15.000 més!”
Cubilla va morir el 3 de març del 2013, als 72 anys, i el seu enterrament va ser un acte multitudinari. Quan encara era molt jove i inexpert va passar sense pena ni glòria pel Barça. “Què si el recordo? I tant!”, explica Salvador Sadurní, el gran porter blaugrana de l’època. “El recordo perfectament perquè quan va marxar jo em vaig quedar el seu pis uns mesos, al carrer Capità Arenas”.