Només un full de paper?
La Constitució, ja ho va dir Ferdinand Lassalle el 1862, “no és una simple llei, és més que això”. Determinar en què consisteix aquest plus afegit que li confereix una singularitat específica enfront de les altres normes que integren l’ordenament jurídic ens constreny, com ja va fer Lasalle en el seu moment, a interrogar-nos sobre què és una Constitució i quines són les seves funcions.
La resposta a aquestes preguntes, lluny de ser un mer exercici de naturalesa teòrica, cobra ple sentit en un moment com el present, just quan la nostra Constitució arriba a l’edat madura. Perquè celebrar els 40 anys no solament incita a mirar enrere i fer un balanç sobre el bagatge existencial acumulat al llarg d’aquestes dècades. També, a en vista del tram recorregut, obre la porta a un exercici prospectiu que permet explorar quina actitud adoptar de cara al futur.
I gual, lliure, plural
En clau valorativa, el primer element a destacar és que la del 78 és una constitució indubtablement democràtica que, tot i les dificultats concurrents durant la seva elaboració (l’atribolada etapa de la transició), és fruit d’un procés deliberatiu que es va articular a partir dels principis d’igualtat, llibertat i pluralisme polític. Això va fer possible engiponar un pacte social al voltant dels valors i principis essencials d’una incipient cultura política majoritàriament compartida per la societat espanyola.
El procés constituent que va il·luminar la Constitució va servir, doncs, com a via per establir les bases jurídiques d’una nova forma de concebre la convivència, basada en la dignitat de la persona i en l’existència d’uns drets fonamentals que l’Estat està cridat no solament a respectar, sinó també a promoure. Igualment, en el text constitucional es va establir un disseny del poder que, partint de la idea del seu origen popular, es manifesta a través de funcions diverses que s’exerceixen per diferents òrgans i el funcionament se sotmet al compliment d’una sèrie de regles precises.
Resulta, doncs, que la Constitució ens situa davant d’un moment configurador originari que no només crea un nou ordre, sinó que al mateix temps el dota amb els
La Constitució presenta desajustos que, per ser superats, reclamen la posada en marxa d’un procés reformador
materials bàsics per al seu posterior desenvolupament. És precisament en relació amb aquesta dimensió fundadora on s’incardina la necessitat d’un consens qualificat per a la seva aprovació i també per a l’explicació de la profusió de previsions genèriques i indeterminades que incorpora.
Norma de mínims
I és que no cal perdre de vista que la Constitució és una norma de mínims, un marc de referència que interioritza, sense anul·lar-lo, el pluralisme que és consubstancial a tota societat democràtica. Precisament per això, obre la porta a desenvolupaments legislatius de diversos tipus en funció de la contingent majoria política que ocupa el poder en cada moment. Una llibertat d’interpretació política de la Constitució a càrrec del legislador que, lluny de ser il·limitada, apareix circumscrita a la necessitat de respectar la supremacia normativa que n’és pròpia i els efectes de la qual s’irradien sobre tot l’ordenament jurídic sense cap excepció. Amb la finalitat de preservar el contingut del pacte constituent s’explica la figura del Tribunal Constitucional que, en la seva configuració teòrica (de matriu kelseniana), es concep com un àrbitre imparcial situat al marge dels tradicionals poders estatals i únicament subordinat a la Constitució.
A més, les referides notes d’obertura i elasticitat que impregnen bona part de les previsions constitucionals incorporen una ulterior dimensió en operar també com a elements que confereixen una especial ductilitat. Això es concreta en la capacitat per adaptar-se i donar resposta als canvis generats al llarg del temps.
S’ha d’emfatitzar que tal capacitat, tot i ser molt àmplia, no és absoluta, ja que quan es constata que la realitat supera el marc fixat per la Constitució i palesa la seva incapacitat per respondre als reptes plantejats, la solució apunta directament a activar la reforma. En efecte, recuperar la sintonia dels mandats constitucionals amb el substrat fàctic en què estan cridats a aplicar-se és l’única manera de mantenir viva i efectiva aquesta voluntat rectora consubstancial als mateixos.
A diferència de la modificació de les lleis o els reglaments, que se succeeixen contínuament en el quotidià esdevenir de l’ordenament, el canvi de la Constitució se situa en un pla substancial i procedimentalment diferent, no solament perquè aquesta presenta una clara intenció de permanència en el temps que la fa resistent al canvi, sinó també, i sobretot, com a conseqüència d’una altra de les seves singularitats: la rigidesa. És la mateixa Constitució que, a través de la regulació dels procediments per a la seva reforma, defineix un precís full de ruta a seguir en el desenvolupament d’aquesta tasca determinant tant les vies processals (en funció dels continguts que es pretenen modificar) com les majories requerides per a la seva aprovació (en tot cas, hiperqualificades) i eventualment, l’apel·lació a la ciutadania per a la seva ratificació última a través de referèndum.
Ignorar la necessitat del canvi emparant-se en la constatació de l’existència d’un advers context polític, així com en la dificultat que implica el desenvolupament de la reforma, contribueix a alimentar una situació d’immobilisme en què la pèrdua de valor jurídic de la Constitució està cridada a incrementar-se progressivament, condemnant-la a aquesta inoperància que, recorrent una vegada més al lúcid Lasalle, acaba per convertir-la en un simple “full de paper”.
Procés reformador
A Espanya, després de quatre dècades d’existència i amb un balanç decididament positiu a l’esquena, la Constitució presenta certs desajustos que, per ser superats, reclamen la posada en marxa d’un procés reformador. Els profunds canvis experimentats per la realitat han deixat al descobert importants flancs que requereixen ser atesos en seu constitucional. Així succeeix amb la necessària inserció d’una clàusula que deixi constància de la integració de l’Estat a la Unió Europea, el reforçament de certs drets socials, la introducció de la igualtat en l’ordre successori a la Corona eliminant el criteri discriminatori actualment previst o la reformulació del model de la distribució territorial del poder, per citar només els casos més evidents.