La Vanguardia (Català)

Entrevista a Lledoners

Jordi Sànchez, president del grup parlamenta­ri de JxCat

- Barcelona

“Al sobiranism­e el perd la rivalitat electoral”, afirma Jordi Sànchez.

“La vaga de fam era al cap de tothom; es va plantejar parlant tots set el 10 de novembre”

“No anar junts en una llista per Barcelona és una irresponsa­bilitat immensa”

Jordi Sànchez fa una setmana que està en vaga de fam a la presó de Lledoners. L’acompanyen Jordi Turull des del primer dia i després Josep Rull i Joaquim Forn. Malgrat tot, l’expresiden­t de l’ANC reflexiona sobre la sortida al conflicte català i l’estratègia que creu que ha de seguir l’independen­tisme.

l’opció Com de es fer posa una sobre vaga de la taula fam? De No qui és important és la idea? el qui. La teníem al cap tots nosaltres en la mesura que és una de les poques vies de protesta pacifica a l’abast d’un pres. Es va plantejar el cap de setmana del 10 de novembre, en una de tantes converses que mantenim els set presos polítics al llarg del dia.

Hi va haver debat?

Esclar que sí, la vaga de fam és una via de protesta que no deixa indiferent a ningú i que té implicacio­ns personals, familiars i polítiques. Jo mateix he ponderat i reflexiona­t sobre aquesta possibilit­at des de fa temps.

Com interpreta les diferèncie­s entre els presos de JxCat i els d’ERC? No tenen a veure amb un partit o un altre. El debat i les reflexions són personals. Tots, també Forcadell i Bassa, compartim la denúncia contra el bloqueig del Constituci­onal.

Per què l’objecte és el TC i no el Suprem, que els ha de jutjar?

És qui ens bloqueja el camí al tribunal Europeu de Drets Humans.

El TC defensa la seva actuació i els seus ritmes.

La dilació en resoldre recursos d’empara contra la presó preventiva és injustific­at i impropi de l’organisme que ha de vetllar pel compliment dels drets. Qualsevol tribunal ha de resoldre, per llei, en menys de 30 dies els escrits contra la presó preventiva. El primer escrit d’empara contra la presó preventiva és del 22 de novembre del 2017, ara fa 381 dies.

Què ha de passar perquè posin fi a aquesta protesta?

No ens hem posat cap data a l’horitzó. Pretenem remoure consciènci­es, tant al nostre país com a l’exterior. Volem interpel·lar a tothom posant sota el focus aquestes greus afectacion­s als nostres drets.

Ja fa més d’un any que és a la presó. Aquesta situació és un impuls per a l’independen­tista? El Tribunal Suprem va substituir el govern del PP com a maquinària de fer independen­tistes. I el jutge Llarena ha fet més que Pep

Guardiola per internacio­nalitzar la petició d’un referèndum per Catalunya.

Què espera del judici?

Tot el que no sigui l’absolució serà un acte d’injustícia. No hi ha base legal per a la rebel·lió ni per a la sedició. No és jutjarà la independèn­cia, es jutjarà la vigència de drets i llibertats que tothom donava per assumits. Aquesta causa pot situar Espanya als anys previs al 6 de desembre de 1978.

Si hi ha condemnes i dures, la reacció han de ser eleccions?

Avui ho trobaria un error. Les eleccions no resoldrien res. És més, caldrà preservar el Govern i el Parlament actual. Si la ciutadania ho percep com una injustícia la resposta la veurem al carrer. Podem estar a les portes d’unes mobilitzac­ions mai vistes a Catalunya i amb capacitat de capgirar-ho tot.

No creu que discursos i posi- cions unilateral­istes allunyen una part de la ciutadania? L’1 d’octubre i la declaració d’independèn­cia del 27 d’octubre no apareixen del no-res. Són els poders del’Estat els qui trenquen espais de diàleg i moderació, els que actuen unilateral­ment i radicalitz­en els seus discursos. A Espanya algú va creure i va decidir que contra els ciutadans de Catalunya tot s’hi valia. Espero que hagin vist el seu error.

La DUI va ser un error o s’ha posat sobre la taula?

No renuncio a cap decisió política democràtic­a i no violenta. Tampoc a una DUI. Però requereix com a mínim dues condicions: que democràtic­ament sigui indiscutib­le i s’estigui en condició de defensar-la i desplegar-la arreu del territori. El 27 d’octubre la DUI va arribar per l’excés de càlcul electorali­sta d’aquells que no la volien però que no van

voler fer quan costat va al comunicar president al Puigdemont seu Govern Al sobiranism­e que convocaria el perd eleccions. la manca electoral. d’unitat i l’excés de rivalitat

Com valora els primers mesos del Govern de Pedro Sánchez? Jo vaig ser partidari des del minut 0 de donar suport a Sánchez. Era una esperança per reorientar la situació política. Però el PSOE torna a fer de PSOE.

No ajudaria que el Govern del PSOE pogués aprovar els pressupost­os i que no s’avancin les eleccions a Espanya? Que no hi hagi pressupost­os no comporta necessària­ment noves eleccions. Hi haurà eleccions quan a Pedro Sánchez li funcionin les enquestes, amb pressupost­os o sense. I començo a pensar que ni tan sols pretén seriosamen­t aprovar pressupost­os.

Acceptaria un referèndum en què és plantegés un avanç real de l’autogovern però no preveiés la independèn­cia? No és la proposta que la majoria de la ciutadania demana i per descomptat no és la meva. Dit això, podria servir per iniciar converses. Per què no una síntesi? Es podria anar cap a un referèndum amb tres opcions: més autonomia, mantenir l’estatus actual o esdevenir un Estat independen­t enforma de República.

Repetir una llista unitària com Junts pel Sí és impossible?

Si els dirigents de tots els partits sobiranist­es fossin generosos i escoltessi­n la gent no hauria de ser. El drama es que els partits tradiciona­ls estan obsessiona­ts a marcar territori. Va ser un error molt greu no anar junts el 21-D. Massa poca generosita­t i massa excés d’interès particular. Maleïda obsessió pel suposat poder, encara que siguin engrunes de poder.

És impossible un pacte per una candidatur­a conjunta a Barcelona? És indiscutib­le que, si el sobiranism­e va unit, l’alcaldia de Barcelona serà per al sobiranism­e. M’és igual qui sigui el cap de llista. No anar junts és un acte d’irresponsa­bilitat immensa. És renunciar a continuar avançant cap a l’exercici del dret a l’autodeterm­inació, on Barcelona és capital. Jo crec que hi haurà acord, no seria comprensib­le, ni explicable.

 ?? FRANCISCO SECO / AP
/ ARXIU ?? La vaga de fam “no és una acció improvisad­a”. Els presos que segueixen aquesta protesta mantenen les seves feines habituals, explica Sànchez, amb l’excepció que han deixat d’anar al poliesport­iu. Segons Sànchez, la part més difícil en decidir-se a fer vaga de fam ha estat la família. “Sense la seva tolerància aquesta acció no hagués estat possible”.
FRANCISCO SECO / AP / ARXIU La vaga de fam “no és una acció improvisad­a”. Els presos que segueixen aquesta protesta mantenen les seves feines habituals, explica Sànchez, amb l’excepció que han deixat d’anar al poliesport­iu. Segons Sànchez, la part més difícil en decidir-se a fer vaga de fam ha estat la família. “Sense la seva tolerància aquesta acció no hagués estat possible”.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain