Avançament informatiu
Ens van vetar l’entrada als mítings, però vam decidir entrar igualment als actes fent-nos passar per un altre mitjà
Jordi Évole escriu sobre el seu programa: “També vam pensar que, a Vox, com més se l’ataca, més simpaties suma. Així que hem optat per ensenyar-los tal com són. És un risc, perquè últimament són molt més còmodes les posicions de trinxera que les que intenten ensenyar amb matisos tot el camp de batalla. Ja em diran què els sembla. (No es perdin el moment musical Soy el novio de la
muerte i seguidament que soni Rosalía en la prèvia del mateix míting)”.
Sevilla. Dimarts 4 de desembre. 15 hores. Vinc de menjar croquetes a Casa Ricardo i de tastar el Cigarro per a Bécquer (sípia i algues barrejades amb tinta de calamar) de l’Eslava. Tot recomanat pel Ramón de l’Antigua Abacería de San Lorenzo. Per estadística em dec haver creuat amb algun votant de Vox, però no he notat res. I això que últimament anem tots sobrats de prejudicis.
Trenta-sis hores després de l’ensurt andalús vinc a entrevistar Carlos Herrera. Per analitzar el fenomen Vox tenia dues opcions: o parlar amb algun expert (d’esquerres si és possible) que em regalés les orelles, o parlar amb algú amb qui discrepo en moltes de les coses que diu, però que potser coneix el fenomen molt millor de com el puc conèixer jo (o un expert d’esquerres). A Herrera l’escolten cada dia més de dos milions d’oients. És l’únic que fa un programa per a tot Espanya des d’Andalusia. I segons l’últim EGM, s’ha convertit en líder en aquesta comunitat autònoma. Petits detalls que poden ajudar a entendre el que ha passat al Sud. Potser ho hauria d’haver tingut en compte Susana Díaz, que va rebutjar ser entrevistada per Herrera l’última setmana de campanya. Crec que, políticament parlant, la ràdio continua sent un mitjà molt influent (facin un estudi de la ràdio a Catalunya i entendran moltes coses).
A Salvados hem decidit –sense no poca discussió interna– parlar de Vox. I ho farem, per primera vegada, demà. Fins ara pensàvem que el millor era ignorar el moviment, perquè si en parlàvem els donàvem altaveu. Doncs apa, sense parlar, 12 diputats. Una cura d’humilitat. Els mitjans ja no som tan importants com continuem pensant. Ja no influïm tant en la creació d’opinió, en un moment en què molts ciutadans prefereixen Facebook o Twitter per informar-se. La decisió de parlar de Vox va començar una setmana abans de les eleccions. Veient com creixia l’onada, vam pensar que seria interessant fer un seguiment dels seus mítings. Però ens hi van vetar l’entrada. No només això, sinó que van presumir de no deixarnos entrar, repetint-ho en cada míting, i en alguna de les entrevistes que concedia el seu líder. Tot molt trumpià: assenyalar un mitjà (en aquest cas La Sexta) o un periodista, i convertir-lo en el teu enemic, i contra ell cohesionar els teus seguidors. Una recepta que tampoc no és tan nova. Ni tan original.
Com que vam pensar que el fenomen era molt potent, i amb un interès informatiu indubtable, vam decidir igualment entrar als actes fent-nos passar per un altre mitjà. No és la manera que nosaltres hauríem volgut. Però així hem aconseguit fer un retrat al natural de Vox. Sense colorants ni conservants. Hem gravat els discursos dels seus líders i l’opinió dels seus seguidors, i així hem intentat enten- dre per què els voten. No és un retrat anti-Vox, de fet no els agradarà als que esperen que anem amb la destral de guerra. També vam pensar que, a Vox, com més se l’ataca, més simpaties suma. Així que hem optat per ensenyar-los tal com són. És un risc, perquè últimament són molt més còmodes les posicions de trinxera que les que intenten ensenyar amb matisos tot el camp de batalla. Ja em diran què els sembla. (No es perdin el moment musical Soy el novio de la muerte i seguidament que soni Rosalía en la prèvia del mateix míting).
Doncs el que els deia, jo venia de menjar croquetes a Casa Ricardo, quan a la cantonada del carrer Teodosio amb Alcoy del barri sevillà de San Lorenzo, una noia amb bicicleta, amb el seu fill al seient del darrere, s’atura i em diu: “Escolta, tu creus que jo haig de continuar educant el meu fill en els valors de la tolerància, el respecte, l’antiracisme i la igualtat entre homes i dones, o vist això de diumenge, si l’educo en valors més lletjos li anirà més bé a la vida?”. I aquell bon gust que m’havien deixat les croquetes, es va esfumar tot d’un plegat.