El visionari de Viena
Poc recordat a la seva terra, el pare de la psicoanàlisi és objecte d’una de les exposicions de l’any a la capital del Sena
CULTURA
París, una de les tres capitals de la psicoanàlisi, amb Buenos Aires i Nova York, dedica a Sigmund Freud, el pare de la disciplina, l’exposició Du regard à l’écoute (De la mirada a l’escolta), amb més de dues-centes peces reunides pel comissari Jean Clair.
MOSTRA ATRACTIVA El comissari Jean Clair uneix el que és útil amb el que és agradable, l’erudició i el ganxo EL MÍTIC DIVAN Un moble d’estil otomà de la saleta va servir per acomodar el seu primer pacient
Arriba l’exposició més intel·ligent de l’any. I la primera, paradoxalment, que París, una de les tres capitals de la psicoanàlisi, amb Buenos Aires i Nova York, dedica a Sigmund Freud, el pare d’aquesta disciplina en què la paraula sonava més justa que la mirada. Du regard à l’écoute (De la mirada a l’escolta) és precisament el nom de l’heteròclita reunió de més de dues-centes peces (objectes científics, quadres, escultures, documents), amb préstecs importants gràcies al prestigi de Jean Clair, comissari de la mostra.
Primer director del Museu Picasso, assagista polèmic, no debades un dels seus molts llibres es diu
Diari atrabiliari i un altre Malestar als museus, Jean Clair (de civil, Gérard Regnier, 78 anys), conservador de museus de França i acadèmic però també medalla d’or de Viena, és un especialista en mostres que imposen.
L’ànima al cos, del 1993, o Malenconia, del 2005, van fundar el que l’historiador de l’art Adrien Goetz denomina “un gènere en si, amb el seu propi públic”. I és que Clair –en aquest cas escortat per Philippe Comar, professor de dibuix a Belles Arts, i Laura Bossi, neuròloga i historiadora de les ciències– domina això d’unir el que és útil amb el que és agradable, l’erudició i el ganxo.
En un museu apartat i carregat d’història propera, el d’Art i Història del Judaisme, al Marais, Clair confronta aquestes tres paraules, art, història i judaisme, a la figura no sempre ben coneguda de l’inventor de la psicoanàlisi.
Tot comença en una Viena que avui no dedica a Freud res més que un parc, malgrat l’atractiu turístic de la que va ser casa seva i el seu consultori, a Bergasse, 19. En aquella Viena, món d’imatges dibuixades, esculpides, pintades, d’objectes de disseny, Freud fa detonar el seu concepte de la libido, explosiu, descrit per Clair com a “energia pura”.
Paraula del segle XVIII, l’energia explica la presència de l’utillatge de Franz Mesmer (1733-1815), pare de la hipnosi moderna i d’altres testimonis “dels foscos temptejos del segle de les llums, per captar i comprendre els comportaments humans”. Per Clair, “Freud pertany més al segle XIX que al XX. Durant més de tres lustres es consagra a la investigació científica i s’hauria pogut convertir en un gran neuròleg”.
Això, i els quatre mesos que Freud va passar, el 1885, al servei del professor Charcot, són el punt de partida d’una exposició en què aquell “públic de Jean Clair” desxifrarà fins a la lletra de l’últim document. Però on també hi ha matèria per a qui només s’interessa en les arts plàstiques, en la biologia, en la relació entre el judaisme i la paraula, en el pes de la libido a les accions humanes.
A la Pèrsia del segle X, diwan designava l’administració de l’imperi, és a dir, els alts funcionaris i els ministres i, per extensió, la sala en què es reunien i, en fi, les butaques, baixes i amples, desproveïdes, de braços, però amb coixins tous. Aquell sistema d’administració i la seva sala confortable van ser adoptats pels otomans. D’aquesta manera, després de passar per la llengua turca, i en un segle XVIII en què tot el que era oriental era tendència a Europa, la paraula divan es va limitar a anomenar un moble. Sense més història que una cadira, si no n’hi hagués hagut un a la petita sala de Bergasse, 19. Des que el primer pacient de Freud es va reclinar en el que després va ser el mític divan, aquell moble va formar part indissociable del ritual psicoanalític.
L’epistemologia en general i Karl Popper particularment van negar fonament científic a la psicoanàlisi a partir del detall que no accepta la contradicció. Però més enllà de la seva veritat terapèutica, el que ningú no discuteix és que Freud i els seus deixebles van provocar una revolució cultural, que va imprimir una marca indeleble en les tres quartes parts del segle XX.
“Jueu sense Déu”, com es definia, Freud es preguntava també què hi havia de jueu en ell. I responia: “Encara moltes coses i sens dubte l’essencial”. Clair parla “d’un parentiu entre l’hermenèutica talmúdica i la seva famosa Interpretació dels somnis”. Ho van entendre els nazis, que el van forçar a exiliarse. I d’una manera intel·lectual Clair, que amb l’exposició defineix el judaisme de Freud com “una capacitat per interrogar el món i analitzar infinitament els textos, les paraules i el verb, que segons la seva creença el funden”.
Però si per Freud una paraula valia mil imatges, el crític d’art Harry Bellet assegura que tot estudiant d’història de l’art hauria de llegir el seu text sobre el Moisès de Miquel Àngel (reproducció a mida real a l’exposició), “exemple de precisió descriptiva”. I l’anomenat Record
d’infantesa de Leonardo. Però la seva desconfiança de les coses visuals no li va impedir d’omplir la seva casa vienesa amb unes tres mil peces arqueològiques de gairebé tots els períodes històrics. I, més relacionat amb la seva feina, nombrosos fal·lus arribats tant de Roma com del Japó, per demostrar “la universalitat del tema”. Sense oblidar aquell llum en què una jove, encavalcada sobre un home, “s’aplica a revifar la flama”. I també abundaven, per descomptat, les representacions de l’Esfinx i d’Edip.
Cronològica, l’exposició recorda les feines de Freud, metge jove, sobre anatomia comparada, incloenthi l’estudi dels òrgans sexuals de les
PARAULA I IMATGE Va omplir casa seva de fal·lus arribats de tot arreu malgrat desconfiar de les coses visuals
anguiles. A París passa de les anguiles a Blanche Wittmann, pacient de Charcot, símbol del lligam entre histèria i úter per als seguidors del metge. Els seus detractors, en canvi, la van batejar “peça viva de laboratori”, convençuts que era una actriu abans que una histèrica. És la voluptuosa senyora que s’esvaneix en braços d’un assistent al cèlebre quadre d’André Brouillet Una lliçó
clínica a La Salpetrière. Freud en tenia una reproducció i forma part, per descomptat, del recorregut de la mostra. La histèria, com la bogeria, eren tema de conversa, de visita, d’experiments, tant al segle XVIII com al XIX.
La idea que les cares podien reflectir les passions té la seva expressió plàstica més alta en una presència habitual de les exposicions de Jean Clair, i que tampoc no falta en aquesta que dedica a Freud: els bustos sorprenents de Franz Xaver Messerschmidt (1736-1783). Aquell artista creava “torturat per esperits malignes que s’acarnissaven especialment amb el seu baix ventre”. Freud va conèixer aquelles cares turmentades, reproduïdes per la premsa vienesa des del 1839.
Se sap que a París la distracció nocturna de Freud era el teatre. I especialment si hi actuava Sarah Bernhardt. Però no és segur que estigués al corrent del que creaven Rodin, Klimt, Schiele o Picasso, els exemples que penja Clair són coherents amb la seva obra. Tampoc no va ser gaire sensible al surrealisme. I aparentment la visita que li va fer André Breton el novembre del 1921 es va saldar amb una incomprensió mútua. Però és indiscutible que el moviment és deutor del vienès i els quadres de l’exposició ho demostren.
Però el racó imant és, sens dubte, el que només la influència de Clair podia recrear. En efecte, ha aconseguit que el Museu d’Orsay li deixés el seu quadre més conegut: L’origen
del món, de Courbet. El visitant el descobreix al fons d’un passadís en un dels costats del qual penja el quadre pintat per André Masson, encàrrec del seu cunyat Jacques Lacan, el propietari durant uns quants anys, per ocultar-ho. Coneixedor de la rivalitat entre freudians ortodoxos i lacanians, Clair deu haver somrigut imaginant aquesta composició.