Revolta contra Júpiter
En Philippe i la Nathalie, provincials de naixement i parisencs de vocació, van abandonar fa anys el popular districte XV de París farts de la falta d’espai i la incúria del propietari de l’immoble on vivien –que no gastava un cèntim en el manteniment de l’edifici– per instal·lar-se en un pis de propietat en una ciutat grisa i lletja de la banlieue sud de la capital, on tenien el doble d’espai i hi havia una estació de metro ben a prop. No hi van durar gaire. El dia que va tancar l’última carnisseria no halal del barri, la Nathalie –una dona profundament d’esquerres i ecologista– va decidir que no podia continuar vivint en un lloc on una religió invasiva imposava les seves normes a tothom. Aprofitant la jubilació d’en Philippe, la parella i els seus gats es van instal·lar llavors en un poble al camp, al Migdia francès. En aquesta França que avui s’aixeca irada contra el Govern del president Emmanuel Macron.
En Philippe i la Nathalie, que es defineixen com a “ferotgement antineoliberals”, no s’han posat l’armilla groga ni han integrat cap dels piquets que des de fa setmanes tallen el trànsit a les rotondes i els peatges de les autopistes de tot el país. Però donen suport decididament al moviment. “Estan desmantellant els serveis públics a tot arreu, tanquen hospitals, estacions de tren, oficines de correus... amenacen de convertir França en un desert”, denuncia en Philippe, que considera més que justificat que la gent hagi acabat explotant (no així la violència, de la qual abomina).
França crema, i aquesta vegada no són les temudes banlieues, els guetos –la paraula la va emprar Manuel Valls sent primer ministre– dels grans suburbis urbans on es concentra la població estrangera i d’origen immigrant, i que acumulen els problemes més greus d’exclusió social. Una explosió aquí, com la del 2005, és possible en qualsevol mo- ment. Però no és aquesta França la que, aquest cop, ha sortit al carrer i s’està deixant portar per l’embriaguesa de la insurgència. És la França rural, la França periurbana, la França que viu en terra de ningú, aquella que no surt mai als telenotícies –obsessivament focalitzats en París–, la que avui es fa sentir a crits. Qui es pensi que la protesta es redueix a l’augment de diversos cèntims en el preu de la gasolina i el gasoil –la polèmica ecotaxa ara retirada– no ha entès res. El Govern ha trigat molt a entendre-ho. I ha respost massa tard.
L’ecotaxa ha estat la gota que ha fet vessar el got d’un malestar molt més profund. De vegades fa falta molt poc, menys que res, per encendre la metxa. Uns cèntims de més al carburant, una nova limitació de la velocitat per carretera –a 80 km/h amb profusió de radars de control–, i la gent de la terra de ningú, dependent del vehicle privat per als desplaçaments, i que amb prou feines aconsegueix arribar a fi de mes, s’ho acaba agafant com una cosa personal. I si a més veu que l’esforç fiscal no és equitatiu –aquí hi ha el cas actual del president de Renault, Carlos Ghosn, amb les seves retribucions milionàries i els seus escaquejos fiscals, per recordar-ho– el seu malestar es converteix en còlera. Que les armilles grogues reclamin, entre moltes altres coses, el restabliment de l’impost de solidaritat sobre la fortuna –suprimit per Macron– no és una casualitat. Hi ha un profund sentiment de greuge. França, amb un potent Estat social, continua sent conseqüentment un país amb una elevada pressió fiscal. Però que aquesta pressió continuï augmentant per al conjunt del país –França ha passat al primer lloc en la última llista de l’OCDE, amb un 46,2% del PIB– mentre es regalen alegrement 3.200 milions d’euros a l’any als més rics amb la supressió de l’ISF resulta força indigest.
La França que protesta és la França perifèrica, la França de baix. Segons un sondeig de l’institut Ifop, el moviment de les armilles grogues té un suport majoritari a les zones rurals (57%) –més de tres quartes parts de la protesta es concentren en poblacions de menys de 20.000 habitants– i per les classes amb menys poder adquisitiu: obrers (62%), empleats (56%) i treballadors autònoms (54%). Justament els que han patit més les conseqüències de la crisi del 2008. “Per a les persones que treballen, l’absència de marges de maniobra en el pressupost familiar és difícilment suportable, també és font d’angoixa i símptoma de desclassament”, afirmen Jérôme Fourquet i Sylvain Manternach en una nota de la Fundació Jean Jaurès titulada Les armilles grogues: revelador fluorescent de les fractures franceses.
I si la crisi ha arribat al punt actual també és a causa de la distància. La immensa distància –tenyida de vegades de menyspreu, com quan Macron va renyar un jove a l’atur i el va animar a trobar feina “només travessant el carrer”– que separa l’elit governant d’una gran part dels ciutadans. Jove, europeista, dinàmic i reformador, Emmanuel Macron va aconseguir derrotar els dos grans partits institucionals –socialistes i conservadors– presentant-se com algú nou, tot i haver estat ministre (i d’Economia!) en el govern sortint. Però de nou no en té res. Sorgit de l’eterna Escola Nacional d’Administració (ENA), el president francès forma part de les elits que han governat ininterrompudament a França les últimes sis dècades. I pateix d’una mateixa i comuna arrogància. Potser més accentuada. Els crítics li retreuen els seus aires napoleònics, quan no monàrquics, el seu ensuperbiment... El director de Libération, Laurent Joffrin, l’ha resumit donant-li un irònic sobrenom: Júpiter, el déu dels déus romans. La revolta, aquesta vegada, és també contra ell.
És la França rural, la França periurbana, la França que viu en terra de ningú, la que avui es fa sentir a crits