Paraules guerracivilistes
El partit polític Vox només va aconseguir dotze escons a Andalusia. És molt si pensem que decideix una majoria per governar, però tampoc no és l’última revolució. És un partit més que agita el pati per la seva ideologia. Té un líder rebel·lat contra la “dreteta covarda”. I tindrà un nombre notable de seguidors si aconsegueix el seu objectiu de ser “el partit dels indignats”. De dretes, naturalment. El seu gran encert va ser sortir a la palestra quan la indignació ha canviat de bàndol i ara està en el món conservador. Però, llevat d’un cataclisme, no sembla que amenaci l’hegemonia dels grans. Almenys a curt termini. El CIS, per exemple, encara no li atorga plaça d’aparcament al Congrés dels Diputats.
Tot i això, va aconseguir convertir-se en el centre de la política espanyola de la setmana. Ho va utilitzar el Partit Popular per espantar el personal amb la seva duresa, i s’equivoca, perquè li fa més propaganda. Ho utilitza el PSOE per dir que som l’únic país europeu que negocia el repartiment del poder amb l’extrema dreta, a veure si així aconsegueix que continuï governant Susana Díaz. Ho utilitza Podem per mobilitzar el seu electorat i llançar a Vox les culpes del descens dels seus votants a Andalusia, com si 400.000 d’ells s’haguessin passat, de cop, del populisme d’extrema esquerra al populisme d’extrema dreta.
Ara el PP de Pablo Casado està ficat en una reflexió transcendent: com l’ha de combatre. Pot semblar una qüestió menor, però no ho és. De l’estratègia que segueixi Pablo Casado dependrà el viratge cap al centre polític, com li recomana Núñez Feijoo, o la instal·lació en aquella intransigència que ja li va fer dir a Casado que la seva primera decisió de govern seria decretar el 155 a Catalunya o que bloquejaria la reforma constitucional perquè tan sols ens portarà, segons ell, la república, la nació catalana i la ruptura del sistema. No és igual el PP d’Ana Pastor que rellança la idea de renovar el pacte constitucional que el PP que es disposa a bloquejar-lo amb l’argument afegit que el PSOE està fora del marc constitucional.
I un altre detall de la commoció de Vox: l’altre Pablo, Iglesias, va llançar una “alerta antifeixista” per mobilitzar el carrer amb manifestacions com les ja vistes a Andalusia i seguides a Catalunya. La paraula feixisme ha tornat a la política espanyola, amb un agreujant: per contribuir al desgavell nacional, es parla de “llenguatge guerracivilista”. Ja només falta que es consolidi la idea que a Andalusia governarà la CEDA, que ha derrotat el Front Popular.
Això últim és, sens dubte, el pitjor del panorama que ens deixa la setmana: una forta agressivitat verbal, amb dies que està a punt de transformar-se en agressivitat física; és a dir, en violència. Ho hem vist a Vitòria, on es va apallissar un jove per defensar la unitat d’Espanya. Ho hem vist a Catalunya, amb gent propícia a l’escarni i a rebentar manifestacions. Mentrestant, en els discursos sobre la Constitució van sonar les apel·lacions a la concòrdia, a la convivència i a la reconciliació. Van sonar molt bé, però la política de partit va en la direcció contrària.