Una viatgera capitaneja Empresa La consellera es va dedicar durant anys al comerç exterior; ho va aparcar en néixer els seus fills, per estar amb ells
“La foto és a la piscina descoberta?”, pregunta Àngels Chacón (Igualada, 1968) al vestíbul de les piscines Bernat Picornell, a Montjuïc. És un migdia assolellat, però l’aigua a l’exterior està a 10 graus, no apta per a pusil·lànimes. Hi ha qui neda amb el neoprè. La consellera d’Empresa i Coneixement, però, que porta el banyador, la gorra i les ulleres, ho ha preguntat totalment de veres. Això sí, respira alleujada quan sap que la foto per a aquesta pàgina serà a la piscina climatitzada, amb l’aigua a 29º. I, aprofitant la sessió, farà unes braçades. “L’aigua és el meu element; m’agrada fluir, em relaxa”, assegura.
Chacón és la primera dona que es posa al capdavant d’Empresa, un departament que gestiona 1.370 milions d’euros de pressupost i que s’encarrega, d’una banda, que el teixit empresarial de Catalunya sigui competitiu, innovador, sostenible, obert al món i integrador, i, de l’altra, d’impulsar la investigació i finançar les universitats catalanes i les beques. “Tenim molta feina. No subestimo la sortida de les empreses, però no puc quedar-me encallada en això”, assenyala, sobre la decisió de 3.700 empreses, segons el Butlletí Oficial del Registre Mercantil, de traslladar la seu social fora de Catalunya entre l’octubre del 2017 i el juliol d’aquest any, després de l’1-O.
Va ser nomenada consellera al juny i, tot just arribar al despatx, va demanar una pissarra i un mapamundi. La pissarra, per fer esquemes i anotar tasques. Tenir un planisferi a prop és un vestigi de l’etapa que va viatjar pel món com a responsable de comerç exterior d’una empresa paperera igualadina.
En aquells anys, amb la seva llicenciatura en Dret i l’especialització en comerç internacional, i amb l’anglès i l’alemany com a idiomes de capçalera, agafava un avió cada setmana. Tant es podia llevar en un país d’Europa com de l’Orient Mitjà, que eren els seus mercats preferents, juntament amb els països de l’Est. I tocava adaptar-se a tot. “Anava sempre sola. Això fa que estiguis alerta, sobretot en països on, diguem-ho clar, esperaven reunirse amb un home –explica–. De vegades ni et donaven la mà. Però aprens a ser professional, i he de dir que vaig fer molts amics. En el comiat, dèiem: ‘Déu et beneeixi, el teu o el meu’”.
La part bona dels viatges, diu, era el bagatge cultural que adquiria: enriquir-se amb la diversitat i aprendre a respectar, tenir amplitud de mires. El dolent, el canvi d’horaris, d’alimentació, de clima. Però anava a les seves destinacions amb els deures fets. “Sabia que al sopar parlarien de futbol i m’estudiava la lliga de cada país, així no quedava al mar- ge de la conversa”, detalla, com a exemple de la seva adaptació a qualsevol escenari. I recorda, divertida, un sopar a Dubai, a casa d’un representant, que va reunir gent de diferents empreses i religions. “Hi havia jueus, protestants, catòlics, musulmans i ortodoxos i em van demanar: ‘Explica’ns allò de la verge Maria!’. Quina situació, jo, que no soc practicant...”, riu.
No tot va ser tan distès. En una escala a l’aeroport de Frankfurt la van detenir per una bombolla sobre la foto del passaport. Tenia 32 anys. I va ser un malson de diverses hores. “Em van tancar en una cel·la aïllada i blindada, de formigó. Em van fer despullar, van venir dues policies amb guants, em van desfer el recollit del cabell. Et sents tan poca cosa...”, relata. Li van fer fotos de front i de perfil. Li van treure l’equipatge, van buidar les cremes i van rascar el cartró que portava de mostrari per buscar drogues. La setmana abans havia estat a Turquia. Li van fer les mateixes preguntes diverses vegades, per veure si es contradeia. Però va poder trucar al consolat i a l’empresa i al final va arribar un fax i tot es va aclarir. Va poder tornar a casa.
Entrar en política era, aquella època, una cosa inimaginable. Malgrat que el seu pare havia estat regidor independent de CiU a Vilanova del Camí en les primeres convocatòries municipals, quan ella era una nena. “Recordo que em va dir: ‘La política és molt complicada; jo m’he de guanyar la vida a l’empresa [de manteniment industrial] i he tingut algunes decepcions’. El meu pare, que va morir fa nou anys, era per mi un mestre de vida, i no va ar- ribar a saber que jo em dedicaria a la política: no he pogut compartir amb ell res de tot això”, lamenta.
El 2001, quan va néixer el seu primer fill, va deixar la feina a l’empresa paperera i tres anys després va néixer la seva segona filla. En total van ser cinc anys els que va estar apartada d’aquella feina, que havia estat el centre de la seva vida. En lloc seu va vendre sabates a la botiga del seu marit, avui exmarit, a Igualada. “No volia deixar els meus fills petits i volar pel món; tenia una dependència física d’ells, i estic molt contenta d’haver-ho fet. Però després vaig tornar a l’exportació”, detalla. No per gaire temps. Quan al seu pare li van detectar un càncer amb mal pronòstic va deixar de viatjar.
Va treballar com a gerent de la Unió Empresarial de l’Anoia, càrrec des del qual va impulsar, amb el doctor Enric Macarulla, un centre d’innovació en simulació per a professionals de la salut. I el 2011 Convergència li va proposar d’afegir-se com a independent a la llista de Marc Castells, a Igualada. Del 2011 al 2017, amb Castells d’alcalde, Chacón va ser regidora i tinenta d’alcalde de territori, comerç i indústria. El 2016 es va afiliar al PDECat, en el congrés fundacional. I, a partir d’aquí, la seva carrera política va agafar velocitat de creuer. Va ser directora general d’Indústria, càrrec des del qual va viure la intervenció de la Generalitat per part de l’Estat per l’aplicació de l’article 155, a finals d’octubre. I, sobretot, la sortida massiva d’empreses de Catalunya, una qüestió que continua sobre la seva taula, ara al seu despatx de consellera d’Empresa.
Va recórrer Europa de l’Est i l’Orient Mitjà per feina, però l’ensurt se’l va endur a Frankfurt, on la van detenir
QUI ÀNGELS CHACÓN