Medellín viu
Fins i tot en aquesta voràgine d’un món criminal, Medellín inventa i projecta, a partir de la seva gent i institucions, amb un actiu periodisme comunitari
Medellín va conquerir fa temps l’imaginari mundial. Per mals motius. Seu del càrtel de Medellín, el primer imperi del narcotràfic, i llar del seu líder, el llegendari Pablo Escobar, s’ha convertit amb Netflix en escenari de múltiples sèries de televisió de gran èxit com ara Narcos. És més, avui dia, els carrers costeruts de la Comuna 13, epicentre del càrtel als anys vuitanta, estan atapeïts de grups de turistes amb guies que els expliquen històries de violència i mort, i també de resistència ciutadana i transformació cultural. Però alerta a desviar-se del recorregut, perquè uns carrers més enllà es continua matant. Esclar que menys. De cinc mil homicidis anuals quan van matar Escobar (desembre del 1993), s’ha passat a uns cinc-cents.
Cada assassinat és un més, però, en termes de fredor estadística, Medellín ja està per sota de les grans ciutats mexicanes i brasileres, en particular de Rio, que ara ha emergit com la proa de la barbàrie. El càrtel ja no existeix, va ser eliminat físicament per la policia i pels Pepes, sicaris finançats pel càrtel rival de Cali, que, al seu torn, va ser liquidat per la DEA dels Estats Units. Però l’economia criminal es crea però no es destrueix: es transforma. Així van anar sorgint minicàrtels, organitzacions criminals estructurades en xarxa de geometria variable. Tant a Colòmbia com a Mèxic, a l’Amèrica Llatina i als Estats Units. Mentre hi hagi demanda de droga, hi haurà oferta perquè els guanys són els més alts de qualsevol indústria. Ja sigui en cocaïna, en heroïna (sobretot heroïna negra) i cada vegada més en amfetamines i altres químiques, en particular la devastadora fentanil produïda a la Xina.
Ara bé, Medellín ja no està dominat pel crim i la violència. La seva ciutadania va reaccionar, sobretot a partir del 2000. Mentre que el president Uribe, també de Medellín, es va entossudir en més violència tant contra les guerrilles com contra els narcos (encara que fent els ulls grossos sobre els seus paramilitars), un moviment ciutadà va sorgir a Medellín, una aliança social que incloïa des de l’empresariat local fins a les associacions veïnals, grups de dones, esglésies i l’activa intel·lectualitat de la ciutat. Liderat per un jove universitari doctorat en Matemàtiques a Wisconsin, Sergio Fajardo, va triomfar en les eleccions municipals de l’any 2003 i es va concentrar a reconstruir el teixit social i donar alternatives als joves dels barris pobres, carn de canó del sicariat. Hi va haver polítiques municipals eficaces en transports (metro, telefèrics per als turons), energia, habitatge, aigua, clavegueram, aprofitant l’empresa pública municipal de Medellín (EPM), que, des dels anys cinquanta, va assumir els serveis públics de la ciutat i va adquirir una considerable capacitat de gestió, a més de generar guanys.
Però no només de clavegueram viuen els joves. I es van desenvolupar programes culturals, de música, teatre, art, que van involucrar milers de joves, i alguns d’aquells grups van adquirir fama internacional. Experiències com la creació de l’Ateneu Porfirio Barba Jacob de Medellín, per un grup de joves intel·lectuals, gestors culturals i artistes independents que van enriquir la ciutat.
La meva estudiant Melissa Brough va documentar en la seva tesi doctoral aquesta extraordinària i multiforme creativitat cultural, per la qual cosa em consta que no és propaganda municipal. L’alcaldia va iniciar vincles de col·laboració amb altres ajuntaments i en particular amb Barcelona, considerada la seva model pels gestors de Medellín. Tècnics i intel·lectuals barcelonins van anar a Medellín, i són recordats com a inspiradors de l’experiència. Malgrat tot, la desigualtat social i urbana és tan escandalosa com a Bogotà.
En el nou desenvolupament d’El Poblado s’erigeixen centres comercials rutilants, gratacels d’oficines i hotels. I una classe mitjana alta èmula del consumisme dels Estats Units. Encara que no hi ha dades, sembla obvi que una part d’aquesta prosperitat prové del blanqueig de diners acumulat pel tràfic de drogues i serveis auxiliars. Però també està clar que en lloc de continuar ampliant el negoci criminal la major part s’ha destinat a inversió urbana i empreses de serveis que han modernitzat l’economia local.
Encara que les autoritats locals rebutgen qualsevol referència al narco, Escobar continua vivint en l’imaginari local. A la seva tomba familiar, al bonic cementiri del Monte Sacro, hi ha flors fresques cada dia. I és que encara que la gent recorda les atrocitats comeses per Escobar i els seus sicaris, amb una autèntica guerra d’àmbit nacional, també molts agraeixen calladament els seus programes socials i d’habitatge que van millorar les condicions de vida als barris més pobres. Malgrat això, l’economia criminal no ha desaparegut a Colòmbia, com tampoc no ho ha fet en la majoria dels països llatinoamericans. Sobretot als molts territoris que encara s’escapen completament del control de l’Estat. Els acords de pau són essencials per iniciar el camí cap a la pau. Però hi ha molt tros per recórrer. Sobretot per la persistència de les organitzacions criminals en què es van convertir els antics paramilitars. Que disputen territori i tràfic amb dissidències de les FARC i amb l’ELN i l’EPL. Hi ha zones, com el Chocó, a la frontera amb Panamà, segons m’informa el prestigiós periodista Juan Diego Restrepo, on el principal negoci és ara el pas d’immigrants il·legals asiàtics i africans cap a Panamà i d’aquí al Nord. O a la frontera amb l’Equador, entorn de Tumaco, on hi ha milers d’hectàrees de cultiu i laboratoris de coca controlats pels paramilitars sense que el Govern entri a molestar-los.
Però fins i tot en aquesta voràgine d’un món criminal, Medellín inventa i projecta, a partir de la seva gent i les seves institucions, amb un actiu periodisme comunitari avalat per l’alcaldia, i amb una revitalització del centre urbà, impulsada per la bicentenària Universitat d’Antioquia. Més enllà del narco, Medellín viu.