El proïsme
Avui se celebra un dels dogmes cristians per excel·lència, el de la puresa de la Mare de Déu, discutida pels protestants, però cabdal en el catolicisme. És, doncs, un dia de recolliment per a aquells que han fet de la transcendència religiosa un motor de vida. I atès que els dogmes religiosos no passen pel sedàs de la raó, sinó per la força de la fe, no hi tinc res a afegir, més enllà de respectar l’espiritualitat que esdevé font d’humanitat.
I d’humanitat va l’article perquè, precisament perquè respecto aquesta lluminositat que batega en l’espiritualitat profunda de molts creients, em sembla pertinent assenyalar la poca humanitat que ara demostren les jerarquies eclesiàstiques. L’article ve motivat per la lectura de la carta que Isabel Turull, germana de Jordi Turull, va escriure al diari Ara, amb un títol que era, en si mateix, una denúncia: “On sou, bisbes?”. I la pregunta n’afegia moltes altres, igualment demolidores. Per exemple, després de presentar-se com a “persona que ha triat Crist com a eix que guiï la meva vida”, deia: “Jesús digué: truqueu i us obriran. Com és que les portes de la jerarquia eclesiàstica resten tancades
Isabel Turull: “Faig un crit desesperat perquè com a cristians us pronuncieu davant d’una injustícia”
a una injustícia que estan patint alguns dels vostres germans i que ha portat uns d’ells a optar per una opció tan dràstica com és una vaga de fam per clamar justícia?”. “Què faria Jesús? Restaria callat?”. “De què teniu por? De perdre clientela? Si és això, llavors la vostra Església és una empresa i us hauríeu de treure la paraula cristià”. Cal afegir que la carta de la Isabel no reclamava cap suport a la independència, ni a cap opció ideològica, només recordava que fa més d’un any que el seu germà i els seus companys són injustament empresonats, i que correspon a l’Església estar al costat d’aquells que pateixen una injustícia. En resum, que aquells que lideren l’Església i actuen –o haurien d’actuar– segons els principis cristians no tinguessin dubtes davant el dilema entre la llei i la dignitat de les persones. De fet, fa poques setmanes aquest mateix dilema el resolia l’Església evangèlica holandesa, quan va decidir celebrar els oficis de manera interrompuda per tal que la policia no pogués entrar al temple i no pogués deportar una família armènia. La llei i les persones, i els evangèlics van optar per estar al costat de les persones.
El silenci de la jerarquia catòlica catalana, en canvi, és tan clamorós, que resulta feridor. Ni visites als presos, ni pronunciament davant la vaga de fam, ni símptomes de preocupació, ni gestos per tal d’apaivagar el patiment. I no val allò que no volen fer política, perquè no fent res és precisament quan en fan molta i molt significativa, de política. I no precisament, política cristina.
Acabo amb les paraules de la Isabel: “Faig un crit desesperat perquè com a cristians us pronuncieu davant d’una injustícia”. Es tracta dels Evangelis, senyors bisbes..., allò d’estimar el proïsme...