Marxeu ben lluny i experimenteu

He buscat nova feina, he fet nous amics i he conservat els que valien la pena, els veritables. He tornat d’un viatge on he experimentat el que és estar sola al món. Vaig marxar amb un bitllet d’anada i tornada, pocs diners i una maleta amb roba per a tres mesos, que al final es van allargar un any. Amb moltes ganes de viure en un lloc ben oposat al meu i algunes pors també.

Però torno a la meva coneguda rutina i entorn sabent gairebé què trobaré cada dia. Torno a tenir una feina estressant i a notar que anem ràpid tot el dia. I, curiosament , és l’anomenada zona confort.

Quan ets fora el més positiu és la quantitat de nous estímuls que vius cada dia; olors i sabors que no reconeixes, gent interessantíssima, maneres de fer, d’entendre la vida i valors diferents. Les relacions es tornen més valuoses atès que no tens els teus a prop.

Ser lluny de casa vol dir adaptar-se per sobre de tot, trencar amb l’estipulat, fer coses que mai t’havies plantejat i assaborir cada moment. Dones molt valor a una simple abraçada i saps que passaran mesos fins que facis amistats i sentis l’escalfor humana. I malgrat que les aventures llunyanes tinguin riscos i fins i tot en tornar et sentis descol·locat, ha valgut la pena.

A molts adolescents que no saben (comprensiblement) què estudiar, a què dedicar-se, els diria: marxeu primer i experimenteu. No cal un gran pressupost, ni cal tampoc anar a estudiar i enclaustar-se en una superescola. De vegades, només amb bon assessorament n’hi ha prou.

Ara ja fa un temps que vaig tornar, però hi ha dies que de cop en sento com si hagués tornat ahir.