La desconstrucció (2)

Deixant al marge el seu significat i abast filosòfics, el diccionari defineix el verb desconstruir com desfer analíticament els elements que constitueixen una estructura conceptual. A això cal afegir-hi el propòsit que impulsa tota desconstrucció, que no s’esgota en la demolició sinó que la transcendeix, a l’assumir-la com a preparació o base per a la construcció d’una nova estructura que substitueixi l’antiga. Així passa amb la transició espanyola a la democràcia, que és objecte d’una desconstrucció sostinguda al llarg dels últims anys, que no estalvia crítiques per a ella i els seus assoliments amb l’objectiu últim de fer caure el règim polític que va crear substituint-lo per un altre. L’esquema argumental és molt simple: es comença denigrant la transició pel que es diu que va tenir de cessió per part dels demòcrates davant les estructures de la dictadura; se segueix amb el qüestionament de la Constitució del 1978, com a fruit o criatura de la transició; es passa a l’acció mitjançant l’atac sistemàtic i pertinaç a la monarquia, clau d’arc institucional de l’Estat; i es conclou condemnant el “règim del 78” per ser la simple continuïtat d’una dictadura feixista, incapaç per això mateix d’assolir els mínims d’una democràcia homologable.

La transició va cristal·litzar en un pacte constitucional entre les forces en presència (reformistes del règim, democristians i oposició democràtica) que va crear la Constitució del 1978. Quatre són –segons el professor Solozábal– els seus trets definitoris: 1) Una ferma i deliberada voluntat de consens propiciada pel record encara viu de la Guerra Civil, que va prioritzar, sobre qualsevol altra, la idea d’“inclusió”. 2) La monarquia parlamentària sense poder efectiu –és a dir, sense cap ombra de sobirania– com a clau d’arc de l’entramat institucional i garantia d’estabilitat. 3) L’Estat autonòmic, fruit d’una transacció entre el nacionalisme centralista espanyol i el nacionalisme perifèric moderat, com a fórmula per encarrilar el problema territorial. 4) L’Estat com a poder públic actiu en els processos socials, en els quals intervé i que regula per l’interès general.

Després de quaranta anys de vigència altament positiva d’aquesta Constitució, s’objecta d’entrada que la democràcia espanyola s’ha basat en un “pacte d’oblit” que potser tenia sentit en un moment crític, però que ara exigeix almenys una profunda revisió del text constitucional, quan no la substitució del règim que vertebra per un altre en forma de república. Aquesta crítica abomina d’allò que titlla com un relat edulcorat de la transició, a la qual qualifica de presa de pèl. Es dirigeix formalment a l’esquerra democràtica perquè, sense força suficient, va fer excessives cessions, però s’acarnissa amb duresa en la resta dels actors, als quals atribueix que la transició no comportés cap canvi en l’estructura del poder econòmic, és a dir, que no hi hagués una revolució, just el que es volia evitar. El pas següent és l’atac a la monarquia, que es pot concretar en aquests termes presos d’un article recent de Pablo Iglesias: 1) Des del moment en què la monarquia ja no és el preu a pagar per un sistema de llibertats, la seva

La transició espanyola a la democràcia és objecte d’una desconstrucció sostinguda al llarg dels últims anys

funció històrica per a la democràcia espanyola ha perdut sentit. 2) A més, la monarquia incomoda cada vegada més progressistes i és rebutjada per una majoria de ciutadans a Euskadi i Catalunya, cosa que fa que hagi deixat de ser un símbol d’unitat i concòrdia. Si el 23-F va reforçar Joan Carles, el 3 d’octubre va debilitar Felip VI. 3) Espanya necessita dotar-se d’institucions republicanes que fugin de la uniformitat i el cesarisme, que representin la fraternitat, que garanteixin la justícia social i que reconeguin la diversitat dels pobles i gent d’Espanya.

Per tant, si la transició va decebre sectors de l’oposició democràtica, que es van sentir enganyats pels partits d’esquerra (PCE inclòs) al no produir-se una ruptura sinó una negociació, i a més la monarquia ja no és un factor d’estabilitat necessari, queda oberta la porta per al repudi del “règim del 78”, per ser una simple continuïtat maquillada de la dictadura franquista, així com per a la seva substitució per una república. Un propòsit l’origen i l’abast del qual es perfilen amb un parell de cites del mateix Pablo Iglesias, extretes de Nudo España, el llibre que recull la discussió política sostinguda per Iglesias i Enric Juliana. Iglesias s’inclou entre “els qui venim de la tradició marxista”; i, un cop aclarit això i tornant a les fonts anteriors a l’eurocomunisme, afirma: “A diferència del PCE, nosaltres no renunciem a res, “no transaccionem. (...) No transaccionem ni tan sols en el simbòlic”. Un text suggestiu que provoca una pregunta i planteja un dubte. La pregunta és qui són aquests “nosaltres”?, tenint en compte que no sembla que Iglesias utilitzi el plural majestàtic: són els dirigents de Podem? Podem en el seu conjunt? I el dubte és què passa si “els altres” tampoc transaccionen? La qual cosa podria donar lloc que tots acabéssim enfrontats novament.