La reacció
No tots els reaccionaris són conservadors, ni de bon tros. És més, em temo molt que els primers reaccionaris van ser revolucionaris transformats en contrarevolucionaris. La reacció de Termidor va donar el seu nom a un grup de revolucionaris francesos que, després del Terror i el Gran Terror, van col·laborar en la caiguda de Robespierre per prolongar a continuació el Gran Terror amb un Terror Blanc que va executar molts dels seus antics companys d’armes. Revolucionaris guillotinant revolucionaris. I bona part dels més exaltats transmutats en garants del nou ordre. Cosas veredes, sí, però ja gairebé totes s’han vist…
Potser la poc edificant peripècia vital de LouisMarie Stanislas Fréron sigui el millor exemple del que van ser aquests reaccionaris, molts d’ells membres també de l’anomenada Joventut Daurada, que eren joves que maldaven per lluir pentinat, casaques i posats vistosos. Louis Fréron va començar sent un agitador clàssic, un polemista que va trobar el seu mode d’expressió i el seu altaveu en L’Orateur du Peuple, on va llançar proclama rere proclama, a partir del 1790, perquè el rei i la seva família fossin executats. El seu ardor revolucionari era tal que, aparentment obsessionat amb la reina Maria Antonieta, l’estrangera, va arribar a suggerir que fos ajusticiada com Brunilda (o Brunegilda, com vostès vulguin), amb el seu cos nu lligat a la cua d’un cavall i arrossegat i colpejat fins a la mort. En fi, es fan ja una idea del tarannà moral del personatge i de les virtuts que adornen la seva biografia. El cas és que va grimpar i que va aconseguir càrrecs i prebendes i va liderar la repressió a Toló per imposar les directrius de la Convenció. Com sempre, hi ha diferents versions sobre el nombre d’executats, però és probable que fossin vuit-cents en una sola jornada. Zel professional i fe en les idees pròpies, encara que les conviccions siguin mudables i puguin modificar-se. I, si no, temps al temps… A Toló va ser on aquest antijacobí va conèixer Napoleó Bonaparte i la germana d’aquest, Paulina, de qui va ser amant, tot i que va fracassar en l’intent de casar-se amb ella. Hi ha editada a França una inflamada correspondència entre Fréron i la jove Paulina, que acabaria casant-se amb el general Leclerc per ordre directa del seu germà, el futur emperador, que es diu que va sorprendre la seva díscola i apassionada germana in fraganti amb el general (els uniformes sempre van impressionar la bona de Paulina). Louis Fréron es va consolar i es va conformar amb els llocs i encomandes que va anar rebent de Napoleó, per bé que l’últim, a Haití, li va costar la vida després de contreure la febre groga. Però ja veuen: agitador, revolucionari, executor en diferents moments i categories i home de lletres i, si es vol, d’Estat. Tot un reaccionari.
No sé si el màxim líder de Vox és un reaccionari o no, tot i que diria que sí, tenint en compte com entenem avui dia el terme i per les coses que Abascal diu, però en qualsevol cas és algú sortit d’aquesta nova llorigada política que no ha treballat mai ni ha tingut més vida productiva que la política mateixa. Conformat i criat en el PP basc dels anys de plom, fa dècades que viu dels diners públics, com tants altres, no importa si són socialistes, comunistes, nacionalistes catalans o bascos, d’esquerres, de dretes o molt de dretes. Hi ha un agermanament, no sé si una solidaritat, entre tota aquesta gent que no coneix un altre ofici ni benefici que la política, entesa també com a forma d’espectacle. Gestos i no gestió. Discursos i campanyes electorals. Frases inflamades i grandiloqüència. El canvi o la revolució o el retorn de les velles grandeses del passat, tot s’hi val al pati de les promeses. El populisme ha arribat per quedarse en aquesta Europa sobre la qual fan la seva partida d’escacs Putin i Trump. És més, hom té la temptació de reconèixer que vivim gairebé en el peronisme, que semblava un fenomen exclusivament argentí.
Si d’alguna cosa forma part tot el que estem veient, des del 15-M i el seu autoproclamat moment desconstituent fins als atacs a la Corona, passant per la secessió de Catalunya, el tirar-se a la muntanya de PP i Ciutadans, la reactivació guerracivilista del discurs de l’odi i de l’enfrontament, l’arribada mateixa de Vox a un Parlament autonòmic que voldria eliminar, les provocacions de Rufián i de tants altres histrions d’aquesta nova política que recupera en una versió més en clau de farsa la dels anys trenta, si d’alguna cosa forma part tot això i més, dic, és d’una reacció. Un moviment reaccionari que és el de les classes mitjanes atemorides i força més empobrides després de la gran, l’enorme crisi econòmica que es va iniciar el 2008 i que ha acabat sumint Occident en una crisi ara sí política i ideològica de primer ordre. La reacció no se sap encara si serà centrípeta o centrífuga, si acabarà arrasant el que avui és Espanya o destruint fins i tot la Unió Europea, però és una reacció que cova un desig larvat de destrucció. Quan els joves irats de la transició, que també n’hi va haver, parlaven de trencar amb el sistema no somiaven en absolut amb el grau de demolició que aquests hereus seus d’ara semblen disposats a posar en marxa.
Acabem de celebrar – i sí, soc dels que pensen que hi ha molt a celebrar– aquests quaranta anys de la Constitució del 1978 que han suposat el millor i més prolongat període de la història d’aquest país en almenys tres segles i, lluny del pacte i el consens, semblaria que es busca ara el xoc, la disputa, la baralla. La reacció de qui tem perdre el que té, que és probable que acabi recordant amb nostàlgia aquests anys en els quals vam ser raonablement feliços, però que ara no vol compartir ni repartir.
Creixen els reaccionaris, com creixen populismes, frontismes, nacionalismes, trinxeres i exclusions. I hi ha una reacció filla del greuge que qüestiona aquests últims quaranta anys i fins i tot el mateix Estat, quan l’Estat només té sentit si reparteix el recaptat més enllà dels que es presenten a eleccions i de la seva espessa i sòrdida xarxa clientelar.
No sé si el líder de Vox és un reaccionari o no, però és algú sortit d’aquesta nova llorigada política que no ha treballat mai ni ha tingut més vida productiva que la política mateixa Lluny del pacte i el consens, es busca ara el xoc, la disputa; creixen els reaccionaris, com creixen populismes, frontismes, nacionalismes, trinxeres i exclusions