Rivera en somnis

En la nit electoral andalusa, mentre creixien els escons de Vox, em va venir la son. Breument però intensament, vaig caure en una d’aquelles migdiades a deshora que fan que un somiï i que es desperti de sobte, sobresaltat, amb el son o el malson encara viu en la memòria. Vaig somiar, ho reconec, en política i amb polítics. I em va semblar veritat, en el meu deliri oníric, que Albert Rivera compareixia aquella mateixa nit d’eleccions a Andalusia per fer una declaració solemne i anunciar que, com el partit que més havia crescut, però tercer en escons, es posava a disposició de PSOE i PP per començar a trobar una proposta de futur per a Andalusia. El Rivera del meu somni, tan allunyat de l’actual, era un home centrat, que assegurava el suport parlamentari, almenys, del seu partit, si PSOE i PP unien un projecte que fes vàlid el lema de l’escut de la Junta: “Andalucía por sí, para España y la humanidad”. Per descomptat, no desaprofitava l’ocasió i els deia corruptes i vella política, però es posava a disposició i, de cop, emergia un líder capaç d’anteposar els interessos del país que diu defensar a les seves sigles partidistes. Era un cop d’efecte que obligava a la reflexió i deixava en segon pla la presidència i el repartiment de noms i conselleries. Algú, per fi, tenia altura de mires i encarava el futur. Però em vaig despertar, i l’altre Rivera continuava allà.