Dant i els canapès
Tornar al barri romà del Trastevere sabent que un dels seus veïns, Bernardo Bertolucci, acaba de morir m’entristeix una mica. Ferruccio sap que mai més no tornarà a veure el director de cinema, postrat a la seva cadira de rodes, buscant el sol benèfic i maleint els sampietrini, les llambordes romanes. I tampoc a l’Antica Cacciara Trasteverina li serviran els seus formatges favorits. El cinema, per Bertolucci, era com el formatge. Així ho va confessar a Stefania Sandrelli. “Al cinema em sento com un ratolí al formatge”. Afortunadament, al Trastevere, al Palazetto degli Anguillara, continua la institució Casa Di Dant, que durant uns anys va estar presidida per Giulio Andreotti, també anomenat Beelzebub.
Jo, aquests dies, estic joiosament ficat en la lectura de la Comèdia de Dante Alighieri, traduïda a l’espanyol per José María Micó i exquisidament editada per Acantilado. I pensant en el Trastevere que solc transitar i en la Casa Di Dant em ve a la ment la seva Comèdia amb l’Infern que ell va imaginar i aquell setè cercle en el qual penen tirans i polítics que van provocar grans violències. Rellegint tot el que s’esdevé en aquell setè cercle, en aquella vall per la qual travessa un riu de sang bullent, en aquella fossa vigilada per centaures, sento que em dol l’Espanya política actual. Cada vegada s’assembla més a un infern.
Lluny del Trastevere, en la nit sevillana, santa Susana de Triana, amb les ulleres de la derrota, va anunciar que lluitaria contra la ultradreta i intuïa, ai, el seu futur polític. Aquella nit no vaig aconseguir veure Pedro Sánchez, que és el viatger que fuig, el del tango. A l’home indecís, Albert Rivera, només el vaig entreveure perquè Inés Arrimadas sempre brilla més. Qui sí que va mostrar el seu millor ullal va ser el busca-raons Pablo Iglesias, que és la ultraesquerra dissimulada i que ens va encoratjar a prendre els carrers. Iglesias, que no ha renunciat mai al tron, a la seva revolució, va dir, com santa Susana de Triana, que cal plantar cara a Vox, la ultradreta que ho ha esvalotat tot. I veient el pinxo amb cua vaig recordar que va ser ell i no l’empolainat Pablo Casado qui va dir que el pitjor de la revolta catalana és que ha ressuscitat la ultradreta espanyola. En alguns països europeus va ressuscitar fa temps i, convé recordar-ho, sempre ha donat suport als independentistes catalans.
I, mentrestant, Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges de Barcelona, va aparèixer parlant dels riscos físics que tota vaga de fam comporta i de les mesures mèdiques per evitar-los. Sense pretendre-ho, va arruïnar, doncs, la decisió, se suposa que èpica, de certs polítics catalans. Una cosa que també va fer el lamentable Quim Torra prohibint els canapès en els actes oficials de la seva Generalitat. Les vagues de fam són sempre voluntàries i, per descomptat, no s’han de ridiculitzar mai utilitzant políticament els canapès de salmó fumat o de gall dindi amb sèsam.
“Pape Satàn, pape Satàn aleppe”. Ho va escriure Dant en la seva Comèdia. Diuen que és una frase sense sentit.
Les vagues de fam no s’han de ridiculitzar mai utilitzant políticament els canapès de salmó