Principis mutants de l’entreteniment

La 2 ha estrenat Este programa del que usted me habla. Pertany al gènere anomenat tira còmica, que vol dir que és diari, curt i que s’entén com un instrument d’entreteniment crític amb aspiracions de comicitat immediata i lleugera. L’actualitat és la matèria primera i s’incorpora un convidat (Antonio Resines, per exemple) que, tenint en compte que el programa no arriba a mitja hora de durada, només s’ha de deixar portar pel corrent previst pels guionistes per no prendre mal.

TEORIA. Per entendre’ns: la tira còmica de TV3 és l’Està passant, que incorpora les característiques pròpies del moment polític i la singularitat d’equilibris i representativitats de la cadena. El intermedio, en canvi, és la tira còmica de La Sexta, tot i que la durada dobla la d’Este programa del que usted me habla (¿EPDQUMH?). Descripció: una taula, molta llum, tres presentadors (Maria Gómez, Alberto Casado i Marta Flich) i unes miniseccions que ajuden a farcir-ne el contingut. Fins ara, la decisió d’incorporar un programa com aquest a La 2 és la única certesa objectiva. Els primers programes confirmen la voluntat d’apujar el nivell de llibertat d’expressió i de crítica. El resultat, però, és més difícil de determinar, potser perquè fins ara s’insisteix massa en l’esperit de comicitat-metralladora que juga amb la velocitat de les intervencions i amb una aparença de causticitat que, a càmera lenta, acabaria retratant una mena de verborrea de cunyats joves que encara no són conscients del seu potencial cunyadisme.

PRÀCTICA. Com a indicis prometedors, sembla que la química entre els tres presentadors funciona i que el repartiment de tons (alegria, vigor, acidesa) i de papers ajuda a crear un clima adequat. Però és com si el programa arribés amb anys de retard i amb un plantejament gairebé vintage tenint en compte els centenars de programes semblants que s’han estrenat durant el segle XXI. A Este programa del que usted me habla li passa el mateix que a l’Està passant: sovint es fa massa evident l’esforç d’establir una complicitat reactiva entre el que passa a la pantalla i l’hipotètic espectador, de manera que fa l’efecte que el programa pidoli una rialla o un somriure només pel fet que, amb riallades o el gest d’una cella, s’assenyala que toca riure. L’entreteniment televisiu abusa d’aquest recurs que, en principi, era autoparòdic (els membres del Tricicle, fa trenta anys, ja jugaven amb l’ús de les cometes com a gestualitat pedant) però que, de tant fer-se servir, acaba banalitzant el sentit de la comicitat. Per cert: qui vulgui submergir-se en teories diverses sobre les contradiccions de l’entreteniment, que llegeixi Buen entretenimiento, de Byung-Chul Han (Ed. Herder). No està pensat per riure però sí per pensar: “L’entreteniment s’eleva a un nou paradigma, a una nova fórmula del món iel ser. Per ser, per formar part del món ,és necessari resultar entretingut. Només el que resulta entretingut és real o efectiu”.

Els primers programes confirmen la voluntat d’apujar el nivell de llibertat d’expressió a La 2