La geometria de la vida

Era dimarts al matí, i quin dia de sol que feia a Barcelona. Quan li vaig penjar el telèfon, em va sortir la pena de ben endins, així de cop. Ell estava fet pols, “ja he plorat molt i no sé si em queden més llàgrimes”. I sembla que el dolor s’encomana, encara que et plegui després de cantar reggaeton mentre queia l’aigua de la dutxa. –La mare se’m mor. Saps que és llei de vida, que si em necessites soc aquí i que som en l’edat que se’ns morin els pares... Però, amic meu, quina putada. De la mitjana edat nostra se’n diu generació sandvitx, com si fóssim –quin terme més desafortunat– el pernil o el fuet de l’entrepà. Estem atrapats entre dues llesques. Passa que ens anem fent grans, a poc a poc, quan els nostres pares i els nostres fills també se’n fan, de grans, però a un altre ritme. La gran paradoxa és que per a tu el rellotge no corre, no, vola, mentre que per a ells i per raons ben diferents en cada cas la cosa va xino-xano. Són sensacions. Ens fem grans tots alhora, de fet, però els processos vitals no s’acaben trobant del tot fins que un dia es creuen, o més aviat col·lideixen. Pum! Com dues rectes que convergeixen en un mateix punt, la vida té una geometria singular. I quin és aquest punt de xoc? Doncs quan la teva filla signa una declaració de “M’he fet gran” i tanca la porta

Els de la generació ‘sandvitx’ estem atrapats entre els fills i els pares, fins que arriba un dia que tot canvia de sobte

de la seva habitació abans de ficar-se al llit i dormir. Ja no cal deixar la porta mig oberta ni un llum encès al passadís. Llavors comences a ser conscient que has d’afluixar el nus del cordó. Ja et pots anar preparant perquè el proper gran pas serà quan te n’acomiadis a l’aeroport perquè ella, que ja és gran, marxarà ben lluny a viure les seves pròpies experiències, no les teves.

Un altre moment del pum és quan es mor el pare o la mare. A jutjar per la resposta dels meus amics, aquest fet et passa per sobre com una piconadora. A la meva família n’hem parlat, de la mort. En concret, una tarda del mes d’agost. Fora drames. I, fent-ho, vam poder tenir més converses profundes, per poder acceptar la situació quan arribi amb naturalitat i sense que ens faci tant de mal. Allò em va ensenyar a tenir perspectiva i a intentar centrar-me en el que és important, ja que és molt fàcil que en el dia a dia ens perdem en coses insignificants.

Penso, com Epicur, que després de la mort no hi ha res. Segur que sí records, i de molts intensos. La memòria és tan fascinant que mai saps per on sortirà. Sovint acabes recordant una cosa petita, especialment quan algú falta, una banalitat que et fa transportar-te a un moment feliç.

No voldria haver escrit un article trist, de cap manera aquesta era la meva intenció perquè llavors hi ha qui diu que soc una persona trista, i que poc que em coneixen. No volia parlar d’aquesta tristesa que es queda a mitja gola, perquè passa. Sinó de com d’aquest buit neix una necessitat urgent d’abraçar la vida, tot i saber que algun dia et farà una putada.