La veu dels Buzzcocks
PETE SHELLEY (1955-2018) Rocker britànic
El 31 de maig del 2014 va tenir lloc el retrobament en carn i ossos amb un dels indiscutibles emblemes del que va ser el punk. Allà teníem, alguns aguerrits i encallits però amb una energia desbordant, els Buzzcocks agitant els milers d’incondicionals que s’havien citat al Primavera Sound per descobrir-los, confirmar-los o, simplement, rendirlos homenatge. I al capdavant, donant vida a una banda clau en la història del rock però potser amb menys focus que altres formacions, Pete Shelley, cantant, guitarrista i fundador del grup. Aproximadament quatre anys després, és a dir, ahir, es feia pública la seva mort, als 63 anys i a Estònia, on residia, a causa d’un infart. Una notícia avançada pel seu germà i després confirmada per la banda, amb expressions com “amb gran tristesa” o “un dels autors-compositors més influents i prolífics de la Gran Bretanya”.
Els Buzzcocks van ser una de les peces clau de l’autèntica revolució que va suposar l’emergència del punk en l’escena musical britànica a mitjans dels setanta. Al costat de l’aparatosa espectacularitat dels Sex Pistols i la combativa metralla de The Clash, els Buzzcocks van deixar una profunda empremta amb temes convulsius
com What do I get, Orgasm addict o, especialment, Ever fallen in love (whith someone you shouldn’t’ve), del 1978, dos anys
després del naixement de la banda.
Nascut amb el nom de Peter Campbell McNeish a la localitat anglesa de Leigh, el 1955, Shelley va fundar la llegendària banda al costat del no menys referencial Howard Devoto, que havia conegut a la universitat de Bolton. Als annals del punk una de les dates clau per a la història va ser el 4 de juny del 1976, quan l’escenari del Lesser Free Trade Hall de Manchester va acollir una històrica descàrrega dels Sex Pistols, que van ser telonejats precisament pels Buzzcocks. Entre el públic d’aquella vetllada històrica, bona part de la crème que protagonitzaria l’escena rockera britànica dels anys que vindrien: Mark E. Smith, de The Fall; Mick Hucknall, dels Frantic Elevators (i molt més tard de Simply Red) o Morrisey, futur i incorregible frontman de The Smiths.
Malgrat que Howard Devoto va abandonar la banda molt aviat, al 77, per emprendre una zigzaguejant carrera en solitari (fundaria els seminals Magazine, i el 2002 es va retrobar amb Shelley, amb el qual gravaria l’àlbum
Buzzkunst sota la firma de ShelleyDevoto), els Buzzcocks van continuar junts; tot i que el 1981 van decidir separar-se, sobretot a causa de diversos problemes amb la seva discogràfica EMI. La dissolució de la banda va durar vuit anys –interval en què Shelley, entre altres activitats, es va dedicar al llavors tan en auge synthpop–, època en què la seva influència va començar a fer-se palpable en formacions que trepitjaven molt fort en aquell canvi de decenni com Green Day, Offspring, The Libertines (aquests una mica més tard) o els gloriosos Nirvana, a qui van arribar a telonejar.
Actius fins a l’esgotament, la banda britànica va visitar l’estudi d’enregistrament per última vegada fa quatre anys, quan van donar forma a The way; encara que la seva presència als escenaris de mig món (a la barcelonina sala Apolo van protagonitzar una vetllada inesborrable) va ser constant fins al present. I fins al seu últim sospir rocker, Shelley sempre es va guiar per l’insubornable: “hi ha molts músics que m’agrada veure i que són entertainers. Però a mi no m’agradaria ser això, perquè el que passa amb un entertainer és que sempre existeix aquella deshonestedat. I això és el que el punk va provar de treure’s sempre de sobre”.