Màrius Serra Cases Barates Bis
Vaig viure deu anys en una caseta al carrer Pitàgores, a la frontera entre Nou Barris i Horta, que tenia 36 metres quadrats de planta. A mi em semblava un palau, perquè també en tenia 32 més de pis, però l’escriptura de propietat la titllava de “casita humilde”, literalment. Quan sortia a passejar pel barri una de les rutes habituals era travessar el Turó de la Peira fins a anar a petar a les anomenades Cases Barates, que competien en humilitat amb la meva, tot i que amb una mica de pati enjardinat. Construïdes a finals dels anys vint, les cases de Can Peguera conformen un veïnat singular, que va ser un dels nuclis més potents d’obrers anarcosindicalistes de Catalunya, després de la Torrassa a l’Hospitalet. Durant els anys trenta, bona part de la redacció de Solidaridad Obrera hi vivia. Aquesta setmana els noticiaris han reproduït un tiroteig a les Cases Barates, filmat pels mòbils dels veïns i per la càmera d’un camió blindat de Prosegur. Davant mateix de la casa d’un dels actuals patriarques que remenen les cireres (en pols) al barri. Sembla que la causa és un trencament sentimental viscut a la tremenda. Són imatges dures, però desmenteixen la retòrica espectacular de la violència cinematogràfica. Els dos tirotejats, d’agilitat escassa, cauen a càmera lenta, més propers a les paròdies del cinema mut que no pas al naturalisme expandit dels thrillers. Els familiars que després se’ls emporten cap a l’hospital Vall d’Hebron en un cotxarro (els haigas d’ara són 4x4) també semblen sortits d’una altra època. En veure les imatges m’ha vingut al cap un personatge de Candel, el gitano Cuclillas, obligat a casar-se amb la gitana Pirula només perquè l’enxampen fent-li un petó a la galta.
De fet, quan em passejava per les Cases Barates de Can Peguera feia poc que havia llegit Donde la ciudad cambia su nombre (1957) de Paco Candel i m’encantava imaginar-me que passejava per les homònimes Cases Barates de la Zona Franca (les d’Eduard Aunós) on Paco Candel va situar la seva novel·la. Recordo que espiava les finestres i els patis buscanthi els personatges de la novel·la: el Paquirri, el Cagando, el Mataburras o el Michurella (una adaptació del català mitja orella), i que vaig pescar una discussió abrandada entre tres germans que es repartien les setmanes d’acollir el pare ancià. Em va semblr una dramatització del capítol “El tío Serralto, de cómo murió”, en el qual Candel explica la història d’un vell que viu un mes amb cadascun dels seus set fills. Un dia emmalalteix, el fill de torn intenta infructuosament col·locar-lo a algun dels sis germans i el vell acaba morint a la intempèrie, dalt d’un carro. Quan va sortir la novel·la, que comença amb una punyalada, els veïns que vivien a les Cases Barates van criticar molt Candel perquè es van sentir identificats amb els personatges de la novel·la. Quan es fan debats sobre el paper de la crítica literària sovint no es té en compte aquest aspecte, gens banal, de la recepció d’una novel·la.
Els veïns de les Cases Barates van criticar molt la novel·la de Candel perquè s’hi sentien identificats