‘Rhumans’ s’interroga al Teatre Lliure pels pallassos del segle XXI
Jordi Aspa dirigeix l’últim lliurament de la trilogia de clowns iniciada amb ‘Rhum’
Primer va ser Rhum. L’èxit va ser tan gran que després va arribar Rhümia. I com el públic hi va continuar entregat, fins a final de mes arriba al Lliure de Gràcia Rhumans,el tancament d’una divertida i emocionant trilogia dedicada a l’univers dels pallassos. Una trilogia que va tenir per director en les dues primeres entregues Martí Torras Mayneris i que ara canvia de rumb de la mà de Jordi Aspa, d’Escarlata Circus, que indaga amb un grapat d’històries surrealistes com ha de ser el pallasso al segle XXI i en la matèria de què està fet el riure.
Paradoxalment, l’inici d’aquesta imparable trilogia va néixer d’una desaparició, la del gran pallasso august Joan Montanyès, Monti. Quan va morir preparava amb Martí Torras un espectacle sobre un altre clown llegendari, el triestí Enrico Sprocani, anomenat Rhum. I Torras va acabar creant tota una oda al món dels pallassos que retia homenatge a Rhum i a Monti. Una oda sobre una companyia de pallassos gairebé oblidada a la qual de sobte li va sortir un bolo i va conquerir el públic i la crítica. Una conquesta que intentarà ara Jordi Aspa dirigint Joan Arqué, Roger Julià i Pep Pascual –que hi són des de la primera obra–, Mauro Paganini –que es va incorporar a Rhümia– i Piero Steiner, que malgrat la seva llarga trajectòria és el nou de l’equip.
Aspa remarca que a Rhumans el públic veurà “un tipus de muntatge diferent, una evolució dels pallassos de Rhum, que s’han fet més grans amb el temps i amb l’experiència de les primeres obres i tenien ganes d’anar més enllà, sent ells mateixos però creixent una mica”. Un espectacle per al qual el director ha començat preguntant. A la gent del carrer i als seus protago- nistes. “Volia qüestionar la figura del pallasso al segle XXI, com són els pallassos del nostre segle i en la nostra societat. Hem entrevistat gent i les respostes han estat el punt de partida per a les improvisacions de les quals ha sorgit l’espectacle. Reflexions sobre què fem, si som necessaris o no. Les entrevistes es projecten a l’escenografia i confronten el públic amb un mirall sense treure ningú a la pista”, explica. I recorda que, “partint d’això, els pallassos tenen un univers molt boig i et poden sortir amb qualsevol cosa”.
Aspa destaca que “avui riem del mateix que sempre, o gairebé, dels defectes, dels accidents, del que els passa als altres. El que ha canviat és el tractament que li donem a això”. “Rhümia era una obra de cara enfora, molt cabaretera, i aquí hem anat a buscar el riure però també hem volgut emocionar amb la poètica, el qüestionament de per què riem. Els nostres pallassos no només fan riure, de vegades somriure i prou. I pensar”, raona. De fet, els pallassos de Rhumans no porten nas vermell. “Pallasso és un estat, una manera de viure-ho tot, d’interpretar la vida. El pallasso és un ésser lliure que capgira les lleis universals del sentit comú i que amb situacions que per a altres són greus, tristes o vergonyoses fa poesia. A més de fernos
“El pallasso capgira les lleis del sentit comú i fa poesia amb situacions que per a d’altres són greus”, diu el director
riure, el pallasso té un costat de poeta, el més difícil”, diu Aspa. I acaba amb una reivindicació: “Riure és bo per a la salut i als pallassos els haurien de fer un lloc en aquesta societat. En comptes de dir ‘no facis el pallasso’, haurien de dir: ‘Au, va, feu el pallasso’”.