Un individu normal

Ernesto Valverde va tenir temps de fer moltes coses durant les dues temporades en què va dirigir l’Espanyol. A la gespa, va portar el club a la seva segona final europea i a la millor primera volta de Lliga de la seva història. Tot això ho va aconseguir esquivant hàbilment un obstacle inicial: un nucli dur del vestidor espanyolista talentós però molt particular.

La seva obra no va tenir un bon final, amb uns últims mesos decebedors. Però el record d’aquesta etapa dibuixa un somriure nostàlgic en molts aficionats de l’Espanyol.

A Valverde a l’Espanyol se l’estima molt. I diria que no pel que el seu equip va fer damunt la gespa, o no només per això. Si a la banqueta va ser un tècnic brillant, encara ho va ser més en les seves aparicions públiques. Les seves rodes de premsa desprenien intel·ligència, ambició i normalitat. En això Rubi se li assembla molt.

Sempre he pensat que al perico se’l guanya o se’l perd per aquí, davant del micròfon. L’encimbellament i posterior descens als inferns de Quique Sánchez Flores és el perfecte exemple d’això. I Valverde a la sala de premsa és molt bo. Sempre ho ha estat.

Potser és un individu massa normal (en tots els bons sentits que té la paraula, que per mi són molts) per estar un cert temps al Barça. L’imagino fart dels egos de dins i del soroll de fora. Això ha de cansar qualsevol persona que no hagi mamat el club des de sempre o no sigui un geni mig boig. Apunteu-vos-ho per al futur per si de cas: crec que en això Rubi també se li podria assemblar molt.

De fet, sempre he sospitat que a Ernesto Valverde encara li queda algun capítol per escriure a l’Espanyol. Seria bonic. I normal.