D’amic a enemic públic dels culers
El nou ídol perico ha reforçat el malmès orgull de l’espanyolisme; avui té l’ocasió de fer-li tocar el cel
El seu entorn més pròxim ho porta amb discreció. Simplement, és una cosa de la qual ja ningú parla. Però sí, Borja Iglesias va arribar a simpatitzar amb l’equip que avui tindrà com a rival. No va ser mai un culer acèrrim ni va dir en públic que somiés a vestir de blaugrana algun dia mentre començava a despuntar com a davanter al filial del Celta. En qualsevol cas, això ja no és més que una simple anècdota, ja que el compromís de l’ariet blanc-i-blau és tan ferm que no va dubtar a afirmar, en una entrevista que va concedir a La Vanguardia fa poc més d’una setmana, que no li importaria convertir-se en l’enemic públic dels culers si això serveix per aconseguir una victòria al derbi.
De fet, la seva afabilitat i el seu bon tarannà no han impedit al Panda ser l’home més odiat de l’Espanyol en diverses de les visites que l’equip ja ha fet aquesta campanya. Va ser vilipendiat a Vigo, on es va fer palès que la seva antiga afició no va acceptar la seva sortida malgrat que el jugador no tenia lloc al primer equip. I ho va tornar a ser, fins a límits que haurien suposat un escarni mediàtic i una dura sanció si hagués portat una altra samarreta, a Osca i a Cadis. Baixes passions que el golejador va deixar a Segona. I ara, per què no ser odiat en gran? S’ha d’entendre com un odi esportiu, com el que qualsevol barcelonista pot sentir per Tamudo o fins i tot per Gerard Moreno, a qui l’ariet gallec va substituir.
Borja ja ha fet el primer pas: convertir-se en el nou ídol perico. Tant pels gols com per les aparicions públiques que han reforçat el malmès orgull de l’espanyolisme. Sense un no per a ningú, no hi ha dia que surti al carrer i no s’aturi amb la infinitat de seguidors que es volen fotografiar amb ell o compartir una breu xerrada. Als desplaçaments sempre és l’últim a pujar a l’autocar abans d’anar al camp rival o quan en surt. Cortesia obliga. No és casualitat que el mateix dia que el club va decidir portar a les seves botigues un ós panda vestit de blanc-i-blau, coincidint amb l’Espanyol-Girona, la nova mascota perica s’esgotés ja abans del partit. “En portaran més, però es pot emportar el perico”, era la resposta amb què es van trobar molts dels frustrats compradors.
L’autèntic Panda perico té avui una gran oportunitat de deixar la seva empremta al club en què ha encaixat tan bé. I, lògicament, en el que avui tindrà al davant. Els vuit gols que porta a la Lliga, i també la seva ratxa de cinc jornades consecutives marcant que es va acabar fa tot just una setmana, fan d’ell una amenaça. Com ho és aquell perfil de davanter atípic, gran, desmanegat, capaç de confondre el central més experimentat sense necessitat de males arts ni d’una capacitat de desbordament especial. Perquè Borja Iglesias és senzill i franc fins i tot al terreny de joc.
Aquesta nit, davant la seva afició, els seus gols el poden fer tocar el cel. A ell i a l’espanyolisme. De la mateixa manera que, inexorablement, acosten el final de la seva etapa. Però això també és una altra història que, si ha d’arribar, ja arribarà.