Símptoma Núñez
Com era d’esperar, aquesta setmana que ens ha deixat Josep Lluís Núñez els obituaris, necrològiques i records del vell mandatari blaugrana han omplert pàgines de diaris i minuts de ràdio i televisió. Junt amb el condol als seus familiars i als seus amics, tots els sectors d’opinió han aprofitat per acabar d’ajustar la seva posició respecte al llegat definitiu i la trajectòria del personatge. Des que el president es va anar allunyant de la llum i els focus, no cap a l’oblit a què l’actualitat va relegant els jubilats, sinó cap a la tenebra del seu període a la presó, que només reapareixia en comptades ocasions. Aquesta darrera vegada, com les darreres i sense excepció, com bolets després de la pluja, hem vist ressorgir les recreacions humorístiques que n’havien fet els nostres comediants. Com que això no succeeix amb totes les celebritats que tornen a l’actualitat, no he pogut evitar preguntar-me per la tossuderia d’aquesta circumstància. L’humor és el recurs que ens hem donat per rebentar, de manera feliç i catàrtica, les contradiccions inescapables de viure plegats. És un mirall que reflecteix la realitat de maneres molt diverses, però quasi sempre denota la salut d’una comunitat: allò que condemna, allò que s’exigeix, allò que busca, i allò que es perdona. Hi ha l’humorista que et fa veure que el rei va despullat i, ben a prop, sovint en un altre moment del mateix espectacle, aquell que blanqueja les atrocitats que comet per seguir en el poder.
Els comediants s’han de guanyar la vida, com tothom. I és impossible fer-ho si li recordes tota l’estona al teu espectador que viu subordinat a una forma patètica d’autoritat. D’estudiant, recordo haver llegit fragments
L’humor és el recurs que ens hem donat per rebentar, de manera feliç i catàrtica, les contradiccions de viure plegats
d’un estudi que analitzava l’efecte pervers que havia tingut Spittin’ image en la supervivència de Margaret Thatcher al 10 de Downing Street. Als ulls del telespectador, les grotesques titelles que feien befa de la Dama de Ferro la van convertir en una mascota simpàtica. Les divertidíssimes paròdies de l’equip de l’Alfons Arús, al Força Barça, van tenir un efecte semblant. Amb aquell aire d’estúpida superioritat moral que tenim les societats decadents, tots rèiem dels quicirs i els llambordins de Núñez, com no fa ni dos dies rèiem dels ciudadanos i l’alcalde del màxim responsable que encara tinguem gent innocent a la presó.
Mentre ens enfotem de la seva incapacitat manifesta per exercir el poder, ens perdonem la mediocritat i la indulgència amb què avaluem els nostres dirigents. Hauríem d’acceptar d’entrada que si fa tants i tants anys que ens governen és perquè no hi ha ningú millor, ni més intel·ligent, ni més motivat per fer-ho. Però esclar, llavors ja no riuria ningú.