La trencaxarxes del futur
Després del Mundial sub-17, Clàudia Pina vol la seva primera Lliga amb el Barça
Gols, gols i més gols... Bonics i lletjos. Matiners i al límit del temps. Per l’escaire i per sota les cames. De canonada i a boca de canó. Nets i de rebot. Des de fora de l’àrea o des de dins de la petita. De cap, amb la dreta o amb l’esquerra. De volea o amb el canell. Tots compten. Ho sap prou bé Clàudia Pina (Montcada i Reixac, 12/ VIII/2001), tota una trenca-xarxes. Ho ha estat en el passat, ho és en el present i ho serà en el futur. “Sempre, des de petita, he estat la que marca els gols”, es defineix. I ho ha tornat a demostrar al Mundial sub17 de l’Uruguai amb 7 gols, entre ells els dos de la final que van donar el primer ceptre planetari al futbol femení espanyol.
El gol és una cosa innata. Es té o no es té. Es pot entrenar però sobretot es porta a la sang. Depèn del joc i de l’elaboració, però de vegades és qüestió d’olfacte, d’oportunisme. Té a veure amb la qualitat i la tècnica però també amb la determinació. Cal saber moure’s per l’àrea, sense espais. Per això és tan cobejat, buscat i car. O sigui que quan apareix una futbolista que els marca de totes les factures, els equips es freguen les mans. És el que li passa al Barcelona i, per extensió, a la selecció espanyola amb Pina, que als infantils va marcar 100 gols en 20 partits i l’octubre del 2017 li va fer un set al Montenegro.
“Per mi el gol és molt important. M’agrada ajudar l’equip i marcar és la meva manera de col·laborar”, descobreix Pina, que ahir es va fotografiar a la nova Masia amb la seva medalla d’or, el trofeu a la millor jugadora del Mundial i la Bota de Plata del torneig. “Els premis em posen contenta però és un reconeixement que mereixem totes”, es treu mèrit.
Amb 17 anys, la davantera no té objeccions per reconèixer que encara que no només és una finalitzadora –un barret d’esquena a una jugadora mexicana a la final, que es va fer viral, ho corrobora–, sí que té un sisè sentit per a la rematada. “De cara a la porteria tinc sort. Sigui fàcil o difícil, al final davant de la porteria sempre em surt bé”, assegura amb la mateixa serenitat amb què bat les porteres rivals.
La seva desimboltura i picardia a dins del camp es transforma en timidesa amb la premsa. Quan somriu se li veuen els bràquets i ara somriu molt des que és campiona del món. Els ulls blaus li brillen quan recorda el triomf. “Sento una alegria immensa. Tanta felicitat no es pot descriure amb paraules”, diu. Sobretot perquè per a ella va tenir un efecte exorcitzant, d’alliberament. “Tenia una medalla de bronze (Mundial sub-17 de Jordània el 2016) i una de plata (Mundial sub-20 el 2018), em faltava aquesta d’or. Tenia moltes ganes de tenir-la”.
El trofeu corona un any 2018 molt especial per a Pina. Al gener es va convertir en la jugadora més jove que ha debutat amb el primer equip del Barça, quan va jugar un partit de la Lliga Iberdrola amb 16 anys i cinc mesos. A l’agost la van convocar i va jugar 5 partits (1 gol) del Mundial sub-20 –va complir els 17 allà, a França– però Espanya va perdre la final per un clar 1-3. “A la final contra el Japó vam patir molt. A l’Uruguai ho hem pogut aconseguir a la fi”, enllaça. Malgrat la seva joventut, el Barça ja li ha donat fitxa del primer equip i al setembre va debutar a la Champions. El conte podria tenir una tercera medalla però es va perdre l’Europeu del maig per una lesió, encara que les seves companyes van treure la seva samarreta amb el número 10, que ningú no va vestir, en la celebració. Perquè també van guanyar, esclar.
El Mundial l’ha posat a l’aparador. Ja té 49.500 seguidors a Twitter. S’ha convertit en referent de les joves que volen ser futbolistes. “A veure si s’hi apunten més”, brinda. “Sabem que som les primeres però no sabem com ens afectarà. Ningú al futbol femení no ho viscut , això. La veritat és que no ens ho acabem de creure”, diu. El que sí que sap és el que li toca fer d’ara endavant. “Continuaré treballant i entrenant dur per fer-me un lloc al primer equip”, s’autorecepta, encara que no va ser mai fàcil per als de la casa fer-se un lloc en l’atac. Però ella té clar que vol triomfar. “El meu pròxim somni? Guanyar la meva primera Lliga amb el Barça seria un gran somni”.
VA DEBUTAR AMB 16 ANYS I 5 MESOS “Per mi el gol és molt important: és la meva manera d’ajudar; davant la porteria tinc sort”