“La muntanya, un psicòleg”
“Em declaro un nòmada”, diu Aymar Navarro, un ‘freerider’ que explora els seus límits
El geògraf és massa important per caminar passejant. No abandona el seu escriptori, però hi rep els exploradors. Antoine de Saint-Exupéry, El Petit Príncep
Aymar Navarro es recorda a si mateix, anant-se’n als Andes, cap amunt. Amb els esquís sota el braç. –He arribat a estar deu o dotze hores pujant. I així anava pensant. La muntanya és el meu psicòleg, sap? –I en què pensava? –Trobava mil solucions als problemes. I també anava estudiant la línia de tornada, eh? Al capdavall, una estona més tard havia de marxar en el sentit invers, pendent avall. I quan vas pendent avall, no pots pensar... –Què calia estudiar? –El terreny, la neu que ha caigut, els vents, la temperatura que hi haurà... De vegades enviàvem els drons al davant. Així esbrinàvem, per exemple, si podríem sortir del conflicte en cas que ens fiquéssim en una cova. –I baixa gaire de pressa? –Força. –A quant? –De vegades, a 80 km/h. –Per pistes impossibles? –Exacte. Però no pots improvisar perquè, en aquests terrenys, el risc de la velocitat es multiplica per deu. (...) Entra vídeo. Som a la sala Apolo, a Barcelona. Hi som nosaltres dos, i quatre-cents curiosos més. Tothom ha vingut a veure South lines powered by Kayak, l’aventura d’Aymar Navarro als Andes. Una excursió que l’ha tingut un mes i mig dormint en bungalous i hostals, en refugis de ves a saber on, en tendes de campanya improvisades. –Em declaro un nòmada –explica. Entra vídeo. Veiem Aymar Navarro a punta de dia. És negra nit, les tres de la matinada, fa un fred que pela i l’home –i el seu càmera, Txema Trull, que també matina i se’n va amb Navarro muntanya amunt– es renta la cara i les dents.
–Per què tan d’hora? –pregunta la veu en off.
–El dia serà molt llarg –diu Navarro.
Ara el grup surt a fora. El termòmetre marca deu graus sota zero. La gent del grup porta lots frontals, la cara tapada, amb prou feines se’ls distingeixen els ulls.
Com cuques de llum, caminen en la foscor. –Què busqueu? –La ruta que vam estar estudiant ahir a la nit.
Surt el sol, hores més tard, i la llum els sorprèn muntanya amunt, ves a saber on. Quan arribi a la seva destinació, Aymar Navarro pensa baixar tan de pressa com pugui. Ho farà entre cingles i precipicis. –Jugant-se la pell? –Sempre es passa por. Una altra cosa és el pànic, que no ha d’entrar en escena. Però la clau és el respecte: no el pots perdre, perquè qualsevol error surt molt car.
Una estona més tard, el cel es trenca. Ara plou i neva. No es veu res, així no hi ha qui s’atreveixi a esquiar. Mitja volta. Se’n tornen cap al refugi. Des de les finestres, es miren l’exterior. Plou i continua plovent. Es queden atrapats durant tres dies. –Són dies malgastats? –Dies que se’n van a les escombraries. Al final, la pluja es difumina. Graven en aquell escenari, i en un altre grapat de llocs, com el volcà Puyehue, el Pehuenche, la glacera El Morado, a Las Cuevas, a la Patagònia...
A estones se’ls veu amoïnats. Esquien serpentejant al llarg d’un congost, sembla que s’hagin de quedar encallats. Esquiven un penyal, cauen sobre la neu blanca, verge. Se’ls enfonsen els peus.
Amb el temps han muntat el documental. El projecten en vuit sales, en vuit ciutats diferents. Sempre tenen ple: em demostren que l’esport extrem té ganxo. (...) –Jo era un esquiador convencional, d’esquí alpí –diu Aymar Navarro. Ens explicarà la seva història. Va néixer a la Val d’Aran. Obria la porta de casa, a Les, i topava de morros amb la muntanya. Els seus pares esquiaven. Ell va començar amb tres anys, no tenia cap més remei. Matinava, pujava a l’autocar i se n’anava cap a Baqueira. Va estar competint, esquí alpí. Va ser un júnior important, amb victòries en proves de Gegant i SuperG. Després es va saturar.
–Em costava de llevar-me al matí. Em vaig ajuntar amb altra gent i vam començar a esquiar fora de les pistes. –El molesten les cues de l’estació? –Quan coincideixes amb 100.000 persones i només pots fer tres baixades un dia... Això no és bo. Si puc anar a Port Aventura, no hi aniré mai a l’agost.
Quan va sortir de les pistes, es va fer professional. Gairebé una dotzena de marques li van al darrere, és un home anunci. Diu que sempre viu a l’hivern, tret del juny. –I li agrada? –No suportaria tres mesos d’estiu.