Els perquès del retorn de la ultradreta
El perquè del ressorgiment de l’extrema dreta a Espanya
POLÍTICA 28
i 29
Per què un partit com Vox ha entrat de la nit al dia a les institucions? Santiago Abascal s’ha alineat amb la ultradreta europea? El seu èxit a Andalusia és el preludi de l’expansió de Vox per tot Espanya? L’arribada de la ultradreta al Parlament andalús amb 12 escons ha plantejat molts interrogants per als quals els experts tenen algunes respostes, però no totes.
“Vox és una reacció externa a l’extremisme”, indica Narciso Michavila, sociòleg i president de GAD3, que, després de seguir la campanya a Andalusia amb deteniment, conclou que el que ha atret els votants cap a Vox és, principalment, la seva “idea d’Espanya”. Posa com a exemple el bon resultat que ha aconseguit la formació al barri de Los Remedios de Sevilla, “que és molt conservador”, i explica que l’auge de Vox és “una reacció al procés”. “El seu èxit rau en la proposta de model d’Estat, que aposta per l’eliminació de les autonomies”, sosté.
Manuel Milián, un veterà analista polític que coneix bé com es va construir la dreta democràtica a Espanya, coincideix que la crisi catalana és el principal detonant de l’auge de Vox: “Catalunya s’ha convertit en el centre de desestabilització després de set anys de tensions independentistes”. Milián coincideix amb Michavila que “davant tota acció extrema es produeix una reacció amb la mateixa intensitat. És una llei de la física que es pot aplicar a la política”, i a la qual obeiria l’enlairament de Vox.
No obstant això, Milián no es limita a assenyalar el procés i posa la mirada en “la radicalitat de Pablo Iglesias, la política del qual sembra l’odi i reivindica els escenaris de la Guerra Civil”. “La Transició va enterrar la ràbia per la via de l’oblit i del mutu perdó. Podem ha comès un error recuperant aquelles rancúnies. Sense Podem, Vox no hauria despuntat”, adverteix.
La situació a Catalunya i l’auge de l’esquerra alternativa són els factors diferencials de l’aparició de la nova ultradreta a Espanya. El fenomen ja és molt conegut en països com França, Holanda, Alemanya o Àustria, però en aquests llocs ha crescut a l’abric de la xenofòbia i el rebuig de l’islamisme. Vox porta en el seu programa propostes com ara la de “tancar les mesquites fonamentalistes, recuperar el control de les fronteres o expulsar els imams extremistes”, assenyala Milián.
Per bé que no ha estat el principal factor de la seva irrupció al Parlament andalús, els missatges contra la immigració sí que han tingut alguna cosa a veure amb l’auge de Vox, ja que “no es pot defugir que, en llocs amb molta immigració, com El Ejido, ha aconseguit molt bon resultat”, indica Michavila. “Andalusia pateix el xoc inicial d’una immigració que ve de l’Àfrica, i això també hi ha influït”.
Per Fernando Vallespín, catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Madrid, un factor que ha contribuït al creixement de Vox és el fet d’haver-se “allunyat de les campanyes convencionals i haver buscat, com ja va fer Podem, sintonitzar amb el votant a través de l’emoció”. “Amb aquesta apel·lació a les emocions, Vox aconsegueix sumar més pel nacionalisme espanyol que no pas per l’odi a l’immigrant”, explica.
En una entrevista recent amb ETB, el líder de Vox, Santiago Abascal, reconeixia el seu interès per reunir-se amb Steve Bannon, ex-cap de campanya de Donald Trump, per aprendre de la seva manera d’“interpretar el gran cansament amb la correcció política i
La situació a Catalunya i l’auge de la nova esquerra són factors diferencials d’aquest fenomen
de la seva gran capacitat de comunicació política”. Vallespín no dubta que a Vox li hagi estat útil aquesta relació amb Bannon, que impulsa una aliança d’extrema dreta de cara a les eleccions europees del maig. I també remarca la importància que, com en la campanya de Jair Bolsonaro, han tingut les xarxes socials perquè Vox aconseguís 12 escons al Parlament andalús.
El catedràtic rebutja, tanmateix, que Vox sigui un fenomen equiparable al falangisme dels anys trenta, “perquè la situació històrica no és la mateixa”. En aquella època, explica, “no hi havia un terme mitjà: o s’era comunista o s’era feixista; la població europea era més jove i més tendent a la violència, i, sobretot, més pobre”. “Ara som societats pròsperes i, encara que hi hagi una certa embriaguesa emocional a l’hora de votar, al final s’opta per no perdre el que s’ha aconseguit. El que abans es feia amb pistoles ara es fa smartphones”, resumeix.
Vallespín augura un bon resultat per a Vox a les europees, però creu que la línia de l’èxit del nou partit es diluirà a les legislatives. Michavila recomana evitar manifestacions enceses contra Vox, que li donarien més ales. Milián és més pessimista i tem que Vox pugui mostrar la seva força primer als carrers de Madrid i després al Congrés.