França frena les ‘armilles grogues’ amb detencions massives
Una operació policial gegantina va contenir les protestes d’un dia que es preveia catastròfic
París, Tolosa de Llenguadoc, Lió, Bordeus i Saint-Étienne van ser algunes de les ciutats on es van registrar més incidents, amb crema de cotxes, destrossa de mobiliari urbà i pillatge.
Ahir a la nit el Govern francès va respirar amb un cert alleujament. La nova jornada de protesta de les
armilles grogues va sacsejar el país i va deixar un balanç de danys molt considerable, però no va ser la catàstrofe que es temia. Gràcies a l’espectacular desplegament policial i a les detencions massives, es va aconseguir frenar l’escalada de violència. Ara li toca al president Emmanuel Macron conduir el diàleg i fer concessions que calmin els ànims i frenin el creixent malestar social.
En els xocs entre forces antiavalots i manifestants, a París i en altres ciutats hi va haver almenys 135 ferits –entre ells 17 agents de l’ordre–. Tal com s’havia anticipat, es van practicar moltes detencions, gairebé 1.400 a última hora de la tarda, una part de les quals preventives. Es van arrestar diferents esvalotadors abans que poguessin actuar i se’ls van confiscar còctels molotov i altres objectes que portaven als vehicles o a les motxilles susceptibles de ser utilitzats com a armes. Malgrat tot hi va haver barricades, crema de vehicles, destrosses de mobiliari urbà i vandalisme i pillatge contra comerços a París, Tolosa de Llenguadoc, Bordeus, Lió i Saint-Étienne.
A la capital, els Camps Elisis van recuperar la calma cap a les 7 del vespre. Els manifestants més violents es van desplaçar a altres llocs, com la plaça de la República, on van desafiar la policia i van trencar aparadors amb intenció d’emportar-se mercaderies. Els antiavalots van actuar amb contundència per contenir aquests irreductibles. Els incidents al centre de Bordeus van ser especialment greus, amb escenes de guerrilla urbana mai vistes a la ciutat de la Garona.
L’alcalde de Saint-Étienne, Gaël Perdriau, visiblement irritat, va instar Macron a sortir de la seva clausura a l’Elisi i dirigir-se d’una vegada per totes als francesos, a enfrontar-se a la crisi i agafar el toro per les banyes. Perdriau, del partit Els Republicans (dreta), va considerar que el Govern està “a la deriva” i és el primer responsable que la violència s’hagi desbordat.
El president de la República, en efecte, no ha parlat directament als francesos des que ho va fer l’1 de desembre passat, des de Buenos Aires, on participava en la cimera del G-20. Ha preferit que fos el primer ministre, Édouard Philippe, qui donés la cara davant el país i carregués a la seva esquena el desgast de decisions canviants i del desconcert ofert per l’Executiu. Es creu que dilluns, o com a màxim dimarts, Macron recuperarà la iniciativa.
No és senzill per al president donar explicacions. La supressió de l’ecotaxa va suposar una marxa enrere important, una cosa que va prometre que no faria. Cedir en altres mesures que exigeixen les armilles grogues, com ara l’augment del salari mínim o l’eliminació d’un impost que grava els pensionistes, significaria debilitar encara més la seva posició política, renunciar al seu programa i fer gairebé impossible, en els tres anys que li queden a l’Elisi, l’impuls d’altres reformes, com la de les pensions, de la funció pública o la institucional.
Els analistes polítics i els sociò- legs encara busquen explicacions al fenomen de les armilles grogues. No hi ha una sola causa. Els orígens del malestar són complexos. No s’ha de confondre el descontentament amb els excessos violents, protagonitzats per una ínfima minoria de les armilles grogues i dels alumnes d’ensenyament mitjà que s’han afegit als enrenous per efecte contagi.
Sobre la violència, l’editorial d’ahir del diari Le Figaro lamentava que a França hi hagi una crisi d’autoritat en l’àmbit de la família, de l’escola i de la justícia. En una
La violència sacseja París, Bordeus, Lió, Tolosa de Llenguadoc i Saint-Étienne
Al president ara li toca trencar el silenci, dialogar i asserenar els ànims
societat sense jerarquies clares i en què s’exigeixen drets sense respectar deures, l’últim dic de contenció és la policia, que es veu obligada a exercir una funció que no li correspon.
Altres presidents anteriors van viure esdeveniments traumàtics que van marcar els seus mandats. Jacques Chirac es va enfrontar a llargues vagues el 1995 i als greus aldarulls de les banlieues (suburbis) el 2005. Nicolas Sarkozy va lluitar contra la crisi financera internacional del 2008. François Hollande va ser president durant l’onada d’atemptats gihadistes.
Les circumstàncies de Macron són diferents –i potser més perilloses–, perquè la ira es dirigeix molt personalment cap a ell. El van elegir amb dues terceres parts dels vots, a la segona volta, però aquest suport tan massiu es va deure al vot deixat d’un electorat d’esquerres que volia barrar el pas a la ultradretana Marine Le Pen. Són aquests votants els que estan més decebuts. Pensen que Macron no els ha tingut en compte en res, que ha fet una política de dretes, simbolitzada en l’eliminació de l’impost sobre la fortuna i que, a sobre, fa servir un to alliçonador, arrogant, poc respectuós.
Les armilles grogues solen fer servir un llenguatge molt agressiu cap a Macron. És l’encarnació del que odien. Li diuen “monarca” i “rei sol”, i sempre recorden la seva condició d’exbanquer a Rothschild. La consigna “Macron, dimissió!” està present en totes les manifestacions. “Ens ha menyspreat”, deia ahir en Pierre, un conductor d’autobús jubilat que va venir des de Rouen a la concentració parisenca. Un altre pensionista, en Jacques, retreia a Macron que només
Altres presidents van viure moments traumàtics, però sense tanta càrrega personal
és un servidor de les altes finances i de la maçoneria. Al seu costat, dos joves plantejaven arguments molt pròxims a l’extrema dreta, un símptoma de les arrels múltiples de la revolta. “A França hi ha gent que dorm al carrer mentre paguem hotels als immigrants”, deia un d’ells.
Per en Jacques, la culpa de l’auge dels extremismes polítics la tenen els governs dels últims 40 anys. “Fixeu-vos que, el 1980, Jean Marie Le Pen tenia un 1% dels vots –va subratllar el jubilat–. La seva filla Marine ara té un 30%. Si no volien enfortir l’extrema dreta, els governs haurien d’haver donat un suport financer i moral a la població”.