El poder de la pilota
John Carlin escriu: “Algú em dirà que la política li fa la competència al futbol. Algú que no en té ni idea. En la meva llarga carrera periodística he escrit deu vegades més sobre política que sobre futbol, amb la qual cosa podria haver caigut en la temptació d’enganyar-me a mi mateix. Però l’evidència és aclaparadora: vagi on vagi pel món trobo que el que més trenca el gel amb un desconegut és el futbol”.
No sé qui va ser que va dir que el futbol era el fenomen social més important i menys important que hi havia però, encara que durant molt de temps vaig creure que encertava, ja no n’estic tan segur. Temes familiars a part, començo a pensar que potser el futbol és el més important, i punt. Almenys en temps de pau.
Esclar, hi haurà gent que dirà, vist el cas de Boca i River, quina pau? Que els dos grans clubs argentins hagin de disputar la final de la Copa Libertadores a 10.000 quilòmetres de la ciutat que comparteixen, a Madrid, per evitar actes de violència, no parla gaire bé del passatemps favorit de la humanitat.
Jo respondria, primer, que atès el còctel de factors que incideixen en tants partits a l’Argentina –la incomparable passió pel futbol, les drogues, la corrupció, etcètera– hauríem de donar gràcies que davant una cita tan important com aquesta gran final les coses no han anat a més; que no hi ha hagut morts, per exemple. Segon, i molt més important, el futbol és més que un passatemps, és més que un esport, és amb diferència la religió que més devots té. Comparem les víctimes mortals que ha causat el futbol amb les de les altres grans religions, com el cristianisme, l’islam, el comunisme o el feixisme: estem parlant de xifres infinitesimals.
La seva relativa benevolència a part, un argument fort a favor de la suprema importància planetària del futbol és que no hi ha fe que tingui més adeptes o que desperti més emocions. El futbol no ofereix una explicació dels misteris del cosmos, és veritat, ni tampoc promet paradisos terrenals o vida després de la mort, però sí tots els propòsits temporals de tota religió respectable. Ens dona comunitat i consol; ens dona déus i sants; ens dona miracles; ens dona moments de transcendència espiritual eufòrica. I dubto bastant que el creient mitjà visqui una missa amb més intensitat que un partit.
D’altra banda, no hi ha tema de què més gent parli amb més freqüència i amb més coneixement que el futbol. Em va dir una vegada Ferran Adrià, que és a la cuina el que Picasso va ser a la pintura, que la gent parlava més de menjar. Bé, el convido a un debat quan vulgui. Mentrestant: sí, per descomptat, tots fem comentaris a la taula. Moltes gràcies, tia Loli, les llenties són formidables. Però conversar en profunditat sobre el menjar, anatomitzar els ingredients i els mètodes de cocció, això és cosa d’especialistes. Tots mengem, si tenim sort, però pocs som gastrònoms.
Quines altres coses hi ha? Art i literatura? Esports minoritaris. La música? Sí, uneix molta gent, però hi ha tants tipus de música diferents com hi ha esports diferents i, quan s’apaga, tret d’una vegada més que un sigui un especialista, s’oblida. Un partit de futbol dura 90 minuts però es parla de futbol per tot arreu totes les hores del dia.
I les vides dels famosos com a tema de conversa, què? No, ni de prop. Amb la possible excepció de Trump o Obama, encara que crec que ni tan sols, no hi ha ningú més famós que Messi o Cristiano Ronaldo. Messi és molt més conegut i admirat per més gent que el Papa; Brad Pitt o Johnny Depp no es poden comparar amb Cristiano que fa a renom mundial.
Algú em dirà que la política li fa la competència al futbol. Algú que no en té ni idea. En la meva llarga carrera periodística he escrit deu vegades més sobre política que sobre futbol, amb la qual cosa podria haver caigut en la temptació d’enganyar-me a mi mateix. Però l’evidència és aclaparadora: vagi on vagi pel món trobo que el que més trenca el gel amb un desconegut és el futbol. Fins i tot quan he fet entrevistes amb polítics he descobert moltes vegades que es divertirien més parlant de futbol que del nacionalisme de torn, o de la crisi econòmica, o de les eleccions pendents.
pel
Una vegada a Sud-àfrica vaig aconseguir una entrevista superexclusiva amb un militant clandestí, l’home més buscat per la policia de l’apartheid. Cada moment junts corríem el risc que ens detinguessin. Però, una vegada establerta la nostra passió compartida, no vam poder evitar passar la primera mitja hora parlant del seu equip, l’Arsenal, i de la Premier League anglesa.
Una cosa curiosa que m’ocorre a Espanya és que altres periodistes, habitualment joves, m’entrevisten i em pregunten si considero que el periodisme esportiu és una branca inferior de la professió. Sisplau! És molt més difícil ser un bon periodista esportiu que un bon periodista polític! Requereix molt més rigor! Per la senzilla raó que moltíssima més gent sap de futbol. Les fake news sobre temes polítics colen per tots els racons de la Terra a causa de la ignorància o falta d’interès de la gent. En el futbol colen molt menys perquè aquí la gent està plenament informada i no es deixa enganyar.
Una dada més per rematar: quan hi ha gols en un Boca-River, els que mesuren els moviments sísmics registren terratrèmols a Buenos Aires. El mateix fenomen s’ha detectat durant partits a Barcelona o en altres llocs del món. No tinc consciència que hi hagi hagut cap terratrèmol a l’anunciar-se un resultat electoral.
Terratrèmols metafòrics, això sí. Un exemple seria el succeït el cap de setmana passat al país on es juga el Boca-River aquest cap de setmana, la conquesta de dotze escons parlamentaris a Andalusia per part d’un partit de hooligans –o barras bravas, com els anomenarien a l’Argentina– anomenat Vox. Estan en contra dels immigrants, els catalans, els homosexuals, les dones, els negres, etcètera, i durant uns dies han donat tema als programes de ràdio. Però dubto que arribin gaire lluny. Vull creure que un percentatge important dels 400.000 infeliços que els van votar saben bastant menys del seu programa polític que sobre el pla tàctic del joc del Betis, del Sevilla o de la Unió Esportiva Almeria.
El que sé amb seguretat és que la resta de la humanitat s’interessa molt menys pel que passa en la política espanyola que pel que passarà avui en el River-Boca. No oblidem mai la deliciosa ironia que el personatge espanyol més famós del món és el molt català Pep Guardiola, seguit per Andrés Iniesta, Xavi Hernández, Sergio Ramos, Gerard Piqué i almenys vint altres jugadors –més Rafa Nadal, al qual li agrada més el futbol que el tennis–. Amb tot el respecte, l’actual president de Govern espanyol no entra ni en els primers cent.
No hi ha tema de què més gent parli amb més freqüència i amb més coneixement que el futbol; vagi on vagi pel món, trobo que el que més trenca el gel amb un desconegut és el futbol
Vull creure que un percentatge important dels 400.000 infeliços que van votar per Vox saben bastant menys del seu programa polític que sobre el joc tàctic del Betis o del Sevilla o de l’Almeria