Reptes i oscil·lacions

La gestió que fa el centredreta alemany representat per la CDU del creixent populisme xenòfob, i el repunt del preu del petroli després d’una llarga caiguda.

Entre els magnífics desitjos que ens encolomem aquests dies, m’ha arribat ja el més entranyable: un matrimoni de Guadalajara –que no conec en persona– m’anima a visitar Madrid per Nadal a fi de tenir relacions sexuals amb l’esposa, un encant de dona que –temo– té un elevat concepte de qui això escriu.

Penso respondre a la invitació? Per descomptat: “M’encantaria!... però ho veig complicat”.

Sempre ho tinc complicat. M’invento guàrdies nadalenques al diari, l’enyorança dels cunyats i fins i tot poso d’excusa la tensió a l’eslovena que anhela el president Torra –a Guadalajara són més crèduls i s’esgarrifen–, tot amb tal de no fer-los un lleig.

Dels meus temps a París a finals del segle XX a aquests anys d’holandès errant, certifico que existeixen homes el plaer dels quals és veure el que és capaç de fer, dir i deixar anar la seva parella quan està amb un altre home, espectacle en el qual troben això que anomenem “morbo”, un refinament més intel·lectual que físic (frase molt dels homes a certes edats).

Cada any per Nadal, toca excusar-me amb un marit entossudit que em fiqui al llit amb la seva dona

Jo, modèstia a part, reunia algunes de les virtuts del perfil de saltimbanqui sexual requerit per a aquest tipus de situacions. Ni alt ni baix, ni guapo ni lleig i, sobretot, un migcampista disciplinat –com Sergio Busquets–, incapaç de trencar la regla d’or: no prendre la iniciativa i encara menys tractar de convertir en bilateral –i secreta– una relació oberta i llibertina.

Encara que algun lector pugui escandalitzar-se, el meu paper consolidava aquestes parelles perquè, arribades a certs desgastos, necessiten estímuls (com passa amb la Constitució del 78) i més val ampliar els límits de la convivència que dinamitar-los.

La tasca no és tan complicada i compta, a més, amb un avantatge impagable: la informació privilegiada. –Frega-li el menisc, que li agrada. S’imaginen el que un trigaria pel seu compte a descobrir la sensibilitat del menisc? Amb aquestes indicacions, l’assumpte és agradable. Potser el més estressant és el llenguatge. Una cosa és que el hipster de Juan Ramón Jiménez li demanés a la intel·ligència el nom exacte de les paraules i una altra és triar bé el repertori, de manera que s’ajusti al desig del marit sense quedar cursi ni passar-se: –Tu digues-n’hi de tots colors .... –Fresca, que ets una fresca? El que no m’ha quedat mai clar és si els homes que gaudeixen veient les seves parelles amb un altre –un desconegut!, un groller!, un malfactor!– ho fan per generositat –en gran part, sí– cap a ella o per un masclisme paradoxal: la posseeixo de tal manera que aviso un saltimbanqui, arriba –encara que vestit del Zorro–, compleix –o no–, es vesteix i marxa, i ella segueix el “meu” joc.

El que és confús, esclar, és quan la dona ignora que existeix un pacte entre cavallers, secret i bilateral. Però això ja és una altra columna.