Ciència i caritat simbolitza l’aliança picassiana de Barcelona i París.
Història en dues ciutats i tres segles que comença el 1897 a l’àtic de l’edifici construït el 1846 per Francesc Daniel Molina –l’arquitecte de la plaça Reial–, amb entrada al carrer de la Plata número 4 de Barcelona, que comparteixen dos joves alumnes de la Llotja. La història canvia de segle l’octubre del 1900. Un d’aquests joves baixa del tren a la Gare d’Orsay de París –inaugurada tres mesos abans–, per la mateixa Exposició Universal a què el jove porta un quadre. Allà mateix hi naixeria, 86 anys més tard, el museu homònim, que el 2018 acull una gran exposició d’aquell jove.
La història torna a enllaçar Barcelona i París, i culmina –si és que pot culminar res que es refereixi a Pablo Picasso, el jove del conte– dilluns passat, 3 de desembre. En un París que es llepa les ferides de la violència de dissabte i en un Orsay només entreobert el dia de descans setmanal i que exposa els períodes blau (1901-1904) i rosa (1904-1906) de Picasso, s’hi han citat dos personatges de Barcelona.
Al duo l’uneix Ciència i caritat, obra acadèmica que Picasso va enllestir al taller que compartia amb el seu condeixeble i amic Manuel Pallarès en aquell portal del carrer de la Plata per on avui s’accedeix al restaurant Informal, situat a l’hotel The Serras, que dona al passeig Colom.
No gaire lluny, el Museu Picasso –obert el 9 de març del 1963– conserva Ciència i caritat entre les més de 4.200 obres de joventut de l’artista, la col·lecció mundial més important de l’època. Al museu, l’obra –que va complir 120 anys exactes el 2017– va ser sotmesa a una restauració que va durar dos anys, i així va arribar ben bonica a l’altra gran exposició de París: Picasso. Obres mestres, al Museu Picasso de la capital del Sena.
Aquests dos homes són Jordi Serra, propietari de l’hotel The Serras, de Barcelona, i Emmanuel Guigon, conservador d’art i assagista, francès, director del museu barceloní, agitador cultural perquè Barcelona i París “avancin plegats com la referència picassiana més important del món”.
Entre tots dos s’hi ha colat La Vanguardia durant un dia intens que els durà d’Orsay, on Guigon assenyala amb orgull de català vocacional les diverses mencions als seus préstecs, en tres idiomes, “formidable promoció de Barcelona”, al Picasso de París. I aquesta mostra que, per a l’especialista Guigon, és un model. Allà mateix assistiran al lliurament del premi Pierre Daix (biògraf i amic de Picasso), dotat pel col·leccionista François Pinault, tercera fortuna de França. Guigon forma part del jurat del premi.
Doctor en història contemporània per la Sorbona, Guigon, nascut a Grenoble (França) el 1959, també té la nacionalitat suïssa. Especialista en avantguardes històriques, surrealisme, art espanyol modern i contemporani i art europeu de postguerra, carregat de distincions, entre les més de deu exposicions monogràfiques que ha muntat destaca la dedicada al seu amic Antonio Saura. Però al seu palmarès cal afegir-hi més de 15 exposicions temàtiques i una desena de publicacions.
El juny del 2016 aquest estudiós de Picasso, que actualment en tradueix els textos –repartits en francès a set llibres però mal coneguts a Espanya–, va ser nomenat director
TREBALL ACADÈMIC Picasso va enllestir ‘Ciència i caritat’ al taller que compartia al carrer de la Plata
JORDI SERRA
El propietari de l’hotel on hi va haver el taller del pintor s’ha convertit en mecenes
DE TORNADA A PARÍS
El Museu Picasso ha cedit l’obra a la mostra de París després de dos anys restaurant-lo
del museu barceloní. Si Picasso va néixer a Màlaga i va créixer a Galícia, Guigon afirma que Barcelona és la ciutat que més va influir en el seu afany de trobar un camí propi. “Barcelona –remata– va impregnar tota la seva vida: per amistats, per llocs, pel seu propòsit de llegar un museu a la capital catalana”.
No debades, un parell de dies abans del seu viatge a París, Guigon va rebre al seu museu 28 ponents de prestigi mundial per a una jornada: “Entorn de Picasso, aproximació a la relació entre materials i mecanismes de degradació”. Allà Reyes Jiménez Garnica, cap de restauració i conservació preventiva del museu, protagonista de la restauració de Ciència i caritat, va anunciar que el seu departament treballa “en l’ús de metodologies cientificotècniques per poder elaborar una memòria rigorosa de les obres de la col·lecció del museu que permeti dissenyar noves fórmules per conservar en un futur aquestes joies pictòriques”.
Algun algoritme s’hi deu haver barrejat per trenar la relació entre Serra, Ciència i caritat, i Guigon. Nadiu de Calaf, extravertit, d’una vitalitat subratllada per abundants
‘Ciència i caritat’ exemplifica el desig que Barcelona i París avancin plegats com la gran referència
picassiana
i sonores rialles, Jordi Serra és un exindustrial per a qui l’electrònica, els programes d’internet i les empreses del món que les fa servir i a què proveïa la seva empresa era el pa de cada dia. De fet, el dia abans de la trobada a París amb Guigon, Serra va passar un parell d’hores al Palais de Tokyo, absort en l’obra de l’argentí Tomás Saraceno, un col·leccionista de teranyines que tradueix en línies d’aire (instal·lacions?, escultures?) en l’espai artístic. Una ruptura com la del cubisme picassià que intriga Serra.
Però el de la informàtica va ser un altre Jordi Serra, el que després de vendre l’empresa va canviar de vida i d’entorn i es va instal·lar a Nova York. Potser no hauria tornat si un dels seus fills, que continuava a l’empresa venuda, no li hagués explicat els tràfecs amb els nous propietaris. “Ves-te’n demà mateix i busca un edifici a Barcelona”, li va indicar per telèfon el seu pare. Quan va saber que l’havia trobat al passeig Colom, un punt de la ciutat dels prodigis que li atreia des de sempre, Jordi Serra va pensar en un senyal del destí. I com que li agrada la gent, i menjar, i viatjar i viure, va saber que aquell edifici es transformaria –amb la suma de 13 milions d’euros– en un hotel de luxe i un restaurant.
A començaments de l’any 2015 va néixer The Serras. Però va ser durant les tasques de destrucció i construcció quan Jordi Serra va conèixer la història del taller de Picasso i es va interessar per l’obra que hi va pintar. Per això, quan va saber que Ciència i caritat necessitava un marc, en realitat una mena de caixa protectora, va decidir serne el mecenes. Per això va passar bona part del 3 de desembre amb Guigon, home que, d’altra banda, tampoc no menysprea els aliments terrestres (l’última gran exposició del seu museu va ser La cuina de Picasso).
José Ruiz Blasco, mediocre pintor i professor a la Llotja, i el seu fill Pablo Ruiz, es van associar, amb el formalisme de Ciència i caritat, en la pretensió d’obtenir un premi en un d’aquells salons d’art de moda a l’Europa del XIX, inspirats en el primer Saló de París del 1725.
Isabel II va firmar el 1853 el decret que instaurava les exposicions nacionals de Belles Arts –les seves medalles donaven càtedres i seguretat econòmica. És a dir, el que Ruiz Blasco no havia aconseguit, però que esperava aconseguir amb aquell fill que des de les seves obres primerenques, amb vuit anyets, li va mostrar el seu talent.
Amb més ciència que caritat, Pablo Ruiz “va resoldre les figures amb una tècnica sobrada”, escriu Reyes Jiménez a ‘Ciència i caritat’
al descobert (2010). Però assenyala “una certa malaptesa d’execució, particularment en la perspectiva”. I que els personatges “no acaben de situar-se còmodament en l’espai... Potser per la reduïda mida del taller on va pintar l’obra”. A més, “el format de la tela era desmesurat per a la seva edat, l’estatura petita i la poca corpulència”.
Prehistòria d’un artista, germen d’un pintor clàssic que no existirà mai. Perquè París transformarà la seva signatura (de Pablo Ruiz Picasso a Picasso) i la personalitat de qui passarà la resta de la seva vida trencant esquemes.
Primer tall dràstic a començaments del 1901. Pablo és a Barcelona quan, en una taverna parisenca del 128 bulevard de Clichy, el seu amic Carlos Casagema falla el tret amb què vol matar Germaine, ballarina del Moulin Rouge, però no pas amb el que es dispara al cap. El 17 de febrer del 1901, el dia que mor, neix Picasso blau. De tornada a París vol bastir un pont entre la seva vida i el mort, i el color blau impregna de gravetat tot el que pinta.
De la tristesa a la malenconia, del blau al rosa, fins que el 1907 desconstrueix avant la lettre aquelles Demoiselles d’Avignon (del carrer d’Avinyó), quadre que fon la modernitat per bé que trigarà quinze anys a ser exposat.
Però alguna cosa deu tenir Ciència i caritat perquè fos premiada el 1897 i París l’exposi el 2018. Per això Guigon li promet festa i llibre quan torni a casa, el 2019, al museu del carrer Montcada.