Miler de erson sm ren de tr vessar la onte en Guatemala i Mèxic.
Viatge al corrent migratori que mou milers de persones cap a Mèxic i els EUA des de la frontera de Guatemala
El contrabandista controla els seus homes des d’una hamaca estesa entre dos arbres, uns metres sobre la ribera sud del riu Suchiate, als afores de Tecún Umán (Guatemala). Estan passant pollastres des del costat mexicà. Pollastres en gàbies de plàstic, desenes de pollastres en cadascuna, pollastres histèrics i mullats perquè no s’asfixiïn anant cap a l’escorxador. Travessen el riu en rais que són dues cambres de roda de tractor unides per taulons. Les policies de Mèxic i Guatemala toleren el tràfic. Prohibir-lo seria contra natura.
El corrent lent i espès del Suchiate marca el pas del temps i de la vida. Els pollastres van cap al sud, els homes van cap al nord. Homes, dones i nens molls fins al coll, centreamericans en plena fugida de la pobresa, la violència i la injustícia, es creuen amb la mercaderia que es mou amb l’eficàcia de la iniciativa privada, el benefici negociat per sota mà, al marge de les duanes i les fronteres.
El contrabandista és un home de mitjana edat, amb el cabell curt i la panxa cuidada, un veterà del
contrabandeo, en samarreta, bermudes i xancletes, que reparteix ordres a través d’un subaltern. “Aquest és un negoci decent, passem mercaderies legals. D’acord que ens estalviem uns quants impostos, però a canvi hem de subornar les autoritats locals. Hi guanyem tots. Si l’Estat ens roba el que pot, per què nosaltres, els contrabandistes i els policies, no hem de provar de robar-li una mica?”.
Mentre milers de persones travessen el Suchiate de manera il·legal cada dia, al pont sobre el riu, on es troba el control fronterer, gairebé no hi ha moviment. Travessar-lo a peu representa gairebé una hora. Cal omplir un parell de formularis i pagar un peatge a cada banda. Mentre les barques van i venen en qüestió de minuts carregades amb tot el que es pot trobar en una gran superfície –des d’electrodomèstics i begudes alcohòliques fins a pasta de dents i paper higiènic–, a la duana els controls de persones i coses són exhaustius i inclouen, en el cas dels paquets i vehicles, un servei de fumigació que no s’aplica als pollastres i la resta de productes del contrabandeo.
“Això és un desastre”, es lamenta el contrabandista, que continua estirat sobre l’hamaca, fastiguejat perquè hagi hagut de ser precisament ell el gran perjudicat per la degeneració política i social d’aquesta regió centreamericana que no va tenir mai gaires opcions de ser alguna cosa més del que és, un conjunt d’estats abocats al fracàs, sotmesos, en el millor dels casos, a la tutela dels Estats Units i, en el pitjor, a un vassallatge que comporta violència, corrupció, desigualtat, impunitat, injustícia social i explotació dels recursos naturals.
“Quan s’arreglarà això de la immigració?”, pregunta el contrabandista. “Perquè així no podem continuar. No es pot treballar amb tants migrants pel mig. Fixi’s en l’enrenou que han provocat. Fins i tot venen periodistes com vostè a fer preguntes i així no hi ha pollastre que travessi el riu tranquil. La policia es creu ara amb dret a plantar cara. I no pot ser. El contrabandeo necessita clandestinitat i ens està fotent. Els nostres proveïdors mexicans tenen por. El negoci ha caigut un 50%”.
La migració no es frenarà. Els governs d’Hondures, El Salvador, Nicaragua i Guatemala són incapaços d’oferir una vida digna i segura al gruix de les seves poblacions. Centreamèrica és la regió amb més desigualtat del món i també la més violenta, amb taxes de morts superiors a les de països en guerra o castigats pel terrorisme com ara l’Iraq i l’Afganistan. La desigualtat, com explica Úrsula Roldán, directora de l’Institut d’Investigació de la Migració a Guatemala, es deu a les pràctiques extractives dels EUA, al narnarà, cotràfic i al gran poder polític d’uns empresaris que són “conservadors i racistes”, còmplices d’un “Estat que inverteix poc en programes socials, i el poc que inverteix l’hi roben”. El resultat és un col·lapse social complet, en què la meitat dels nens pateixen desnutrició crònica i l’educació secundària, dominada per escoles privades i religioses, està fora de l’abast de la majoria de famílies.
La migració no només no es fre- sinó que cada cop serà més visible. La gent s’agrupa ara en caravanes perquè així viatja més segura i s’estalvia el cost del coiot , el guia que condueix els migrants de manera clandestina fins que entren als Estats Units. Ja no caminen només els homes, ara van famílies senceres, i la seva meta ja no són necessàriament els Estats Units. Mèxic s’ha convertit en receptor net d’immigració.
Les seves històries són tristes, van carregades d’impotència i vulnerabilitat. En José, un salvadorenc de 54 anys, va fugir de casa una nit, traït per la policia a qui va denunciar l’extorsió d’una banda que després gairebé el maten a bastonades. La Katty, una salvadorenca de 26 anys, se’n va anar de casa perquè un membre d’una banda la volia de nòvia i, armat com anava, ni la seva mare no hauria pogut evitar que se l’emportés. En Jafeth, un jove hondureny de 19 anys, va deixar el seu barri, la Colonia 3 de Mayo a Tegucigalpa, perquè no volia passar més droga i l’Álvaro, un guatemalenc de 23, camina pel mateix motiu, per no involucrar-se en els grups de sicaris que dominen la Zona 6, el barri de Ciutat de Guatemala on havia intentat obrir-se camí. “Els policies són molt covards –explica la Katty– la mateixa por els ven, són en qui menys pots confiar”.
Tots quatre mengen a La Tortuga Veloz, una cantina al centre de Tecún Umán, on Oxfam els regala tres àpats al dia, i on coincideixen amb altres migrants. Parlem amb una vintena d’ells i tots expliquen més o menys el mateix, la fugida d’un pou negre i l’esperança tranquil·la en un Déu que els guia els passos.
Uns baixen al riu a rentar-se i d’altres fan cua als banys de la Creu Roja. El temps el maten a la riba, espectadors del tragí contrabandista, buscant informació sobre la profunditat de l’aigua i la distància al costat mexicà. Els
“Quan s’arreglarà això?; amb tants migrants pel mig no es pot treballar”, es queixa un contrabandista
han dit, tanmateix, que el problema no és al riu sinó a Tapachula, la següent població cap al nord, on la policia mexicana ha muntat un cordó de seguretat gairebé infranquejable.
Asseguts als bancs de la plaça central de Tecún Umán, a l’ombra de ceibes gegants, calculen les seves opcions i fan comptes amb la dignitat. Ningú no vol ser un mojado, un migrant il·legal i clandestí, si no un amb drets i deures. Tenen l’aspiració que Mèxic i els EUA els donin asil perquè fugen del perill de la mort i no tenen cap altra opció que refugiar-se al nord.
N’hi ha un centenar que dormen a l’alberg d’una església evangèlica, a càrrec d’unes famíli- es que es presenten com a “cristians units en un amor sense fronteres per establir el regne de Jesucrist”. No gaire lluny hi ha la Casa del Migrant, refugi que dirigeix un sacerdot italià de l’ordre dels scalabrinians, un home consumit per l’amargura que comporta ser cap de pont per a tanta gent desesperada. “Fugen de la violència, però la violència no fuig d’ells –resumeix el pare Barili–. Aquesta ruta sempre ha estat violenta. Després de la droga, el tràfic més lucratiu és el de persones. És un negoci brut i violent que es nodreix dels diners que el migrant ha aconseguit aplegar amb molt d’esforç”.
Barili té diversos ensenyaments per afrontar la violència i els set perills que esperen el migrant: les ciutats frontereres, els mars, els rius, els deserts i les muntanyes, també els trens, especialment un que en diuen el tren de la Mort i que travessa Mèxic de sud a nord. El setè perill són els infiltrats, malànimes que es camuflen de migrants per robar, violar i assassinar. De vegades hi ha un vuitè perill, difícil d’assumir, que és el que genera el mateix migrant, la seva manera de vestir, els tatuatges, anelles i perforacions, alguna arma a la motxilla, encara que sigui una eina, el punxó d’un fuster. Tot això cal deixar-ho enrere abans de ficar-se al Suchiate. Travessar el riu ha de ser com un baptisme, l’entrada en una nova vida, la benedicció de la innocència.
“Sento la crida”, exclama en Javier, emigrant guatemalenc de 35 anys que ja ha estat deportat dos cops des dels Estats Units. “Déu no vol que ho torni a intentar però jo sento la crida, i espero que m’acompanyi una tercera vegada perquè el viatge és difícil, cal ser valent i tenir Déu de la teva part, germà”.
En Javier el trobem recolzat a una paret, al poble de Salcajá, davant el monument dedicat al migrant, una estàtua gegant d’un home que camina amb un braç alçat i una motxilla a l’esquena. Li brillen els ulls quan parla dels seus dos viatges als Estats Units, un travessant el Rio Grande agafat a una corda “que no podies deixar anar perquè el corrent era terrible”, i un altre travessant el desert de Sonora, després d’anar amagat al maleter d’un autobús, pixant en bosses de plàstic, amb un peu gangrenat per culpa d’un clau “que em va travessar, però que no m’havia d’aturar”.
En Javier resumeix les seves calamitats, que són les de tants altres centreamericans, els 875.000 que els últims cinc anys han arribat a l’altre costat, i no perd el somriure. “Sento el desig de tornar-ho a intentar”, confessa, i si li pregunten per què s’arrisca sabent que, després d’un viatge penós, no serà benvingut a la terra promesa, respon simplement que “allà hi ha les coses bones i aquí les dolentes”.
Al contrabandista del Suchiate li expliquem la història d’en Javier i no li agrada gens ni mica. “Això no acabarà mai –diu resignat, sentint-se víctima d’un ecosistema que el desborda–, i vostè sap per què no acabarà mai? Perquè amb diners balla el gos, però sense diners el que balla com un gos és un mateix, i aquí, a Amèrica Central, estem ballant tots com a gossos”.