“No és el millor dia per venir a París”
Els turistes estan sense museus per visitar, sense magatzems per fer compres i obligats a desplaçar-se a peu o en patinet
Era una sensació insòlita, un dissabte prenadalenc, passejar-se ahir a la tarda pel bulevard Haussmann, gairebé sense trànsit, com si es tractés d’una zona per a vianants. Les Galeries Lafayette i les Printemps estaven tancades. Fins i tot a l’estació de Saint-Lazare, on continuava el moviment de trens de rodalies, era difícil comprar un diari o fer un cafè. La majoria de comerços estaven tancats, des del quiosc fins a la farmàcia. Els policies feien escorcolls sense contemplacions i revisaven bosses aleatòriament a les persones que els semblessin sospitoses, sobretot si anaven enfundades en una armilla groga. A fora de l’estació, l’única brasserie oberta estava plena. La resta de locals als carrers pròxims havien posat el cadenat o tenien les persianes abaixades, tret d’un restaurant xinès molt atrotinat i un petit establiment de kebab, de propietat libanesa, que obsequiava els potencials clients amb un gotet de te ensucrat. –Que valent, obrir avui!
–Merci, monsieur–, va contestar l’amo, en Michele, mentre continuava tallant carn.
–Imagino que, com a libanesos, estan habituats a la guerra...
–No es pensi, la meva generació no la va viure. Però la portem a la sang! Esclar que estic preocupat pel que pugui passar, però no tenim cap altra opció. Cal obrir. Afrontem massa despeses i paguem massa imMelissa, postos.
De tornada al bulevard Haussmann, una família belga, de Gant, un matrimoni amb una filla adolescent, caminava sense rumb fix. “Vam veure un avís del nostre Ministeri d’Afers Exteriors que alertava de no anar a París, però ho teníem previst i no vam voler canviar de plans”, va explicar el pare, en Patrick. “Sabíem que no es podia visitar la torre Eiffel, però no vam pensar que tots els museus estarien tancats –va intervenir la dona, la Katleen–. Ni tan sols el palau de Versalles està obert”.
Una jove parella britànica, en James i la Dora, de Bath, avançava cap a l’Arc de Triomf malgrat el terrabastall, a la llunyania, de les granades lacrimògenes llançades per la policia. “Vam decidir venir a París per celebrar el meu 30è aniversari”, va dir ella amb un somriure. “És una manera original de celebrar-ho”, va afegir, amb flegma anglesa.
També van optar per prendre-s’ho amb filosofia l’Aaron i la nord-americans d’Austin (Texas). “Sens dubte no és el millor dia per venir a París”, va admetre ell amb humor davant de la bonica església de Sant Agustí (amb una gruixuda cadena tancant el reixat). L’Aaron i la Melissa van aterrar a la capital francesa divendres. “No hi havia alternativa; estem de passada cap a Brussel·les”, va indicar la Melissa. Amb pragmatisme americà, la parella texana no va voler desaprofitar les poques hores a París, una ciutat molt idealitzada a l’altra banda de l’Atlàntic, i va decidir llogar un patinet elèctric verd per desplaçar-se. “Moltes estacions de metro estan tancades i no ens venia de gust agafar taxis en aquestes condicions”, va argumentar l’Aaron. “Sabíem que hi havia una protesta per la pujada del preu de la gasolina, però sembla que ja s’ha convertit en una protesta general contra el Govern, oi? –va comentar ella–. Això passa a tot el món, també al nostre país”.
–Són a París de vacances o per negocis?
–Què diries, honey? –pregunta la Melissa a l’Aaron, amb picardia.
–Feina –contesta l’Aaron sense titubejos.
–Bé, una mica per les dues coses –aclareix ella–. En realitat ens dediquem a la investigació històrica. Volíem veure llocs vinculats a la revolució francesa [somriu]. És còmic que siguem aquí.
–Aquesta és la revolució francesa del segle XXI... –Sí, això diuen. A mesura que s’acostava l’Arc del Triomf augmentaven els comerços amb panells protectors. El bulevard cada vegada era més ple d’armilles
grogues. Sorprenia veure, de tant en tant, alguns homes amb abillament esportiu que corrien. No volien trencar amb la rutina del jòguing sabatí, malgrat el fum dels gasos lacrimògens que arribava amb el vent i el de les camionetes de la policia, que per raons de seguretat mantenien els seus motors dièsel en marxa. Era justament aquella combustió tan nociva del gasoil la que pretenia combatre la frustrada ecotaxa. Una ironia.
La botiga més heroica d’aquest periple parisenc va ser una sastreria de la cadena Atelier NA que estava oberta (i buida) per vendre els seus vestits i camises a mida. Darrere el taulell, els dos treballadors, en Joris i en Patrice, anaven vestits impecablement. “Han tingut un parell de clients –va dir en Joris, satisfet–. L’empresa ens ha dit que, si hi ha problemes, tanquem. Però no crec que vinguin els saquejadors. Prefereixen una altra mena de botigues”. El pillatge té preferències. Li tempten els símbols de riquesa, però potser no tant l’elegància clàssica.
Una parella de Texas, historiadors, busquen rastres de la revolució francesa i topen amb una revolta actual La botiga més heroica és una sastreria, oberta i buida, atesa per dos treballadors impecables