Sense fam d’unitat
L’independentisme té un problema de lideratges però no de vehemència en els seus discursos. El president Torra diu que la Constitució és “una presó”; el vicepresident, que no cediran al “xantatge” de Pedro Sánchez amb els pressupostos, i la consellera de Presidència, que el Consell de Ministres del 21-D a Barcelona és “una provocació”. La unanimitat declarativa no es trasllada a les estratègies, i ni la vaga de fam dels presos, ni els dejunis solidaris compartits ni el xàrter contractat per assistir a la posada de llarg del Consell per la República converteixen l’enfrontament polític intern en més digerible. Hi ha acord per evitar un avançament electoral a Catalunya, però la resta delcalendariescapaalsdecrets en mans del president i agita les estratègies.
L’última reunió mantinguda a Brussel·les entre Junts per Catalunya, ERC i la CUP va servir com a teràpia de grup, però la intervenció sobre els problemes i conflictes que els enfronten, des del Govern fins al Parlament, va ser escassa. A l’independentisme el reconforta exhibir la seva heterogeneïtat, i així hi ha dubtes sobre el camí que s’ha de seguir, els beneficis de transitar-lo plegats i, fins i tot, por d’exposarse. Els conflictes es cronifiquen o es magnifiquen, i es posa en dubte una autoritat policèfala i manifestament inoperativa.
Hi ha vaga a Lledoners, però no hi ha fam d’unitat. Torra ha situat el seu imaginari polític en el moment de la sentència i ERC ha trobat la seva zona de confort en el fet de reivindicar la necessitat d’augmentar la base independentista per apuntalar el projecte. El president no té aspiracions polítiques i les enquestes avalen la tàctica dels republicans davant la dispersió ideològica dels seguidors de Puigdemont. Així doncs, només queden discursos. I problemes.
El Consell per la República va arrencar ahir en un teatre de la capital europea amb crides de Carles Puigdemont a la unitat de l’independentisme, però la gestió ordinària a Catalunya, sota la presidència de Torra, més que trencar fronteres trenca aliances. El Govern viu al dia i la seva capacitat de resistència està a prova. Els pressupostos de la Generalitat poden apaivagar les vagues de la sanitat i l’educació de la setmana passada; la crisi oberta al voltant dels Mossos d’Esquadra és una altra cosa: ja no permet mitges tintes ni falses lleialtats, i fa irreconciliable l’independentisme governamental amb l’anticapitalista, i provoca un conflicte emocional a Torra.
El president qüestiona el seu conseller d’Interior sense cessar-lo, i se situa entre JxCat i la CUP; el conseller qüestiona l’actuació d’alguns dels seus homes com a policia democràtica, i els mossos qüestionen els seus comandaments polítics. Miquel Buch ja és la baula feble del Govern: qui xoca amb la realitat quan els discursos es dispersen, i la seva gestió evidencia que l’estratègia independentista unitària està més lluny del que sembla i no passa per Waterloo.
Buch ja és la baula feble del Govern: qui xoca amb la realitat quan els discursos es dispersen